diumenge, 24 de febrer de 2013

ÈTICA PÚBLICA/ MORAL PRIVADA

Estem vivint un veritable tsunami de notícies, rumors i escàndols relacionats amb la disbauxa, la corrupció, l'enriquiment i el descontrol i malversació de diners públics per part de personatges vinculats a partits polítics, institucions diverses i àmbits de poder, des d'ajuntaments fins a les més altes instàncies de l'Estat. La justificada indignació de la ciutadania ja és indescriptible, i la desconfiança en els polítics, en els partits i en totes les instàncies de poder s'ha incrementat de forma galopant fins a extrems molt preocupants i imprevisibles. El be comú i l'interès general sembla que estiguin absents de les agendes de molts dels que tenen confiada la gestió i el control del diner públic, per manca de la imprescindible transparència, l'existència de privilegis.
La manca d'ètica i de responsabilitat social d'alguns individus, emparats en la ineficàcia de controls administratius, la lentitud judicial i el silenci còmplice de companys de feina o de camí, fan possible la corrupció. Sense celeritat en la persecució d'actuacions irregulars i l'adopció de mesures exemplars davant d'imputacions greus, la societat queda perplexa, desprotegida, i abocada a la desconfiança, al contemplar com persones sobre les quals recauen sospites fonamentades, o fins i tot imputacions penals, no només no dimiteixen sinó que són premiades pels seus partits. Hauríem de convenir que totes les persones que ocupen càrrecs públics, per elecció o designació, haurien de tenir un comportament honest, ètic i intatxable. Les responsabilitats i funcions públiques no es poden exercir sense un seriós compromís ètic i una voluntat de servei insubornable. I hi haurien d'accedir persones de contrastada trajectòria d'honestedat i integritat, de comprovat historial de treball en una professió o ofici i de reconeguda solvència en capacitat i mèrit. L'exemplaritat dels que representen i defensen les persones ha de ser una exigència absoluta.
Una societat com la que tenim, en què el frau i la corrupció són un problema de primer ordre, l'hem creat i la mantenim entre tots. Hem fet la vista grossa i fins i tot hem aplaudit actuacions incíviques i delictives de personatges i persones que es vantaven de saltar-se la llei i d'enriquir-se meteòricament. Ara, volem i exigim ètica a l'esfera pública, i ho hem de fer amb contundència i sense contemplacions. Però, a individualment, en el terreny familiar, i en tots els àmbits de la relació social, actuem i ens comportem èticament i moralment? Com és possible que es comprin tants detectors de radars, per poder burlar la llei? Com és que molts pares es mostren satisfets quan els fills obtenen bones notes, malgrat que hagi estat copiant? Com és que admetem sense gaire problema que algú estafi hisenda? Per què els interessos individuals, sovint, se situen per sobre dels interessos públics, sense cap retret? Per què ens evadim i apartem, majoritàriament, del que és comú i públic?
El canvi de la societat, el seu progrés i la seva millora, només seran possibles si els valors ètics son assumits individualment i col·lectivament, i també de forma exemplar per part de tots els responsables públics. Hem de canviar moltes estructures, hem de millorar moltes coses, però també ens hem de comprometre a millorar-nos a nosaltres mateixos. Una societat més fraternal i justa no és possible sense ètica pública i ètica privada.


Ramon Llorente Varela