dilluns, 17 de desembre de 2012

USURERS I ESTAFADORS

Quan més dificultats i problemes hi ha a la societat, quan més necessiten les persones de la comprensió i ajuda dels altres, apareixen a l'escenari personatges que fan de l'engany i de la mentida el seu negoci particular i repugnant. Abusant de la bona fe i de la confiança immerescuda, hi ha gent sense escrúpols que estafen fins a límits impensables, utilitzant tota mena de recursos, legalismes i artimanyes, per finalment causar més misèria i dolor a les persones necessitades. I aquesta manca d'honestedat i d'ètica d'usurers i estafadors no sempre queda al descobert, ni és denunciada com correspondria, contribuint a crear més injustícia i desànim en una societat cada cop més desencisada, desarmada èticament i desprotegida socialment. Tres exemples recents, viscuts des del meu compromís de lluita per la justícia, i amb contacte directe amb les persones afectades, deixen molt patent aquesta situació d'abús de la bona fe que alguns practiquen indecentment, sense cap mena d'ètica i sense cap mena d'escrúpol, només moguts per l'avarícia i l'amor al diner.
El primer cas és el d'un empresari, que no mereix aquest nom, i que crea una nova empresa, amb diferent seu social, amb nova denominació però exercint la mateixa activitat i amb els mateixos clients de l'anterior, i fins i tot traspassant part de la plantilla, fent-los perdre l'antiguitat si volien treballat a la nova societat. Després de traspassar els actius d'una societat a l'altra, i deixar la primera totalment insolvent, comunica a la resta de treballadors l'acomiadament per causes de crisi econòmica, no abonant-los ni un euro, amb la pretensió que vagin a cobrar del Fons de Garantia Salarial. Aquest energumen ho ha preparat tot, immoralment assessorat, per perjudicar els treballadors i els proveïdors, i per riure's de les lleis, els tribunals i l'Estat. Si ho aconseguirà o no dependrà de la Justícia. Espero poder continuar creient que els tribunals fan justícia.
El segon cas és d'un treballador que confia el seu cas d'acomiadament a un assessor jurídic, li atorga poders i de bona fe pensa que està en bones mans. L'assessor inicia els tràmits legals, no informa el seu client i li va donant llargues dient-li que quan estigui tot resolt ja l'avisarà. Passen els mesos i els anys. Quan finalment el treballador descobreix, compareixent al jutjat, que el seu assessor ja ha cobrat el que havia reclamat per acomiadament, denuncia aquest estafador. Però les desgràcies no vénen mai soles, i la comissió ?deontològica del col·legi professional al qual pertany aquest estafador comunica al treballador que la denúncia presentada contra aquest individu s'ha arxivat per prescripció. Caldrà esperar que per la via penal aquest pobre treballador pugui ser compensat i el malfactor hagi de pagar pel delicte comès.
El tercer cas és el d'un prestamista barceloní que, després de deixar 8.000 euros a una senyora gran necessitada, li fa signar uns poders notarials i uns documents que s'han utilitzat per demanar una hipoteca sobre l'habitatge propietat de la senyora. Un segon prestamista ha comprat el deute de l'anterior i pretén desnonar-la del seu habitatge. Caldrà esperar que la justícia s'imposi i els malfactors usurers no se surtin amb la seva. Si la justícia no actua amb celeritat i contundència, els usurers i estafadors continuaran delinquint i abusant de les persones de bona fe, deixant la societat èticament desprotegida.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 10 de desembre de 2012

DECISIÓ D’OFICI
  
El Defensor de la Ciutadania de Girona, conscient i preocupat per les negatives conseqüències que, dia a dia, es van produint a la nostra ciutat a causa de la problemàtica social dels desnonaments, xacra contra la qual tots hem d’actuar, creu necessari que, per part de l’Ajuntament, s’insisteixi en la crida a la responsabilitat d’institucions, entitats i organismes implicats a fi de donar solució a aquest drama.

Certament que l’Ajuntament no disposa ni de les competències necessàries ni dels recursos adequats per solucionar aquesta extensa i preocupant problemàtica, per si sol, però com a administració més propera a la ciutadania i que coneix i pateix les conseqüències directes dels processos judicials dels desnonaments, és la que més interès i accions ha d’impulsar  per cercar solucions raonables i justes.

Tal com diu el manifest aprovat pel Fòrum de Síndics, sindiques, defensors i defensores de Catalunya el passat 15 de novembre de 2012, “l’immens preu humà que s’està pagant per aquest drama no s’ho pot permetre una societat que, com diu la Constitució, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia i la igualtat”.

I la solució al problema de l’habitatge no es pot afrontar per interessos o criteris partidistes o de conveniència política, no ha de ser una arma de confrontació, sinó que s’ha d’afrontar amb voluntat de contribuir a fer una societat més justa entre tots i des del compromís de garantir els drets fonamentals de les persones, incloent-hi el dret a l’habitatge. En aquest sentit, el nostre Ajuntament és part fonamental i impulsor d’una eina importantíssima com és la Taula de Coordinació Local pel Dret a l’Habitatge de Girona, circumstància que cal ressaltar i agrair.
  
Per això, i conscient del meu compromís en defensa dels drets de la ciutadania que crec compartir amb tots els membres del Consistori, faig d’ofici, la següent:  

RECOMANACIÓ

Que el nostre Ajuntament, amb el consens de tots els seus integrants, impulsi polítiques valentes de promoció i creació d’habitatge social, reclami mesures adequades a les instàncies competents, polítiques o judicials, per minorar i solucionar les conseqüències dels desnonaments i lideri accions de negociació amb entitats bancàries per implementar el lloguer social i aconseguir una moratòria real i efectiva de tots els processos en marxa i que situï al nostre municipi com a garant del dret a l’habitatge.
  

Ramon Llorente Varela
Defensor de la ciutadania de Girona

Girona, 29 de novembre de 2012

10 de desembre de 2012: 64 anys de la declaració universal dels drets humans

"En temps difícils i problemàtics com els que ens ha tocat viure,
la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser el far orientador
de comportaments i decisions de persones i governs"

 Com de forma clara i precisa deia el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1948, el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la humanitat són el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món. Fa seixanta-quatre anys que les Nacions Unides van proclamar la seva fe en els drets humans, com a objectiu i eina indispensable en la lluita i salvaguarda de la dignitat i el valor de la persona humana, tot proclamant la igualtat d'homes i dones i assumint com a compromís col·lectiu la promoció del progrés social i la millora del nivell de vida dintre d'una llibertat més àmplia.
La Declaració Universal de Drets Humans és una fita brillant del progrés de la humanitat, que ha costat incomptables sacrificis, lluites i pèrdues, des de l'esperança d'aconseguir el reconeixement de la dignitat humana com a valor fonamental a les nostres societats. Podem dir que aquesta declaració és la carta magna, la base ètica d'un ideal comú que cal difondre i fer realitat en tots els pobles i nacions. I en temps difícils i problemàtics com els que ens ha tocat viure, la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser el far orientador de comportaments i decisions de persones i governs. Ara, més que mai, cal remarcar que la persona no és un mitjà o un instrument al servei del diner o de les economies.
Els Síndics i Defensors de la ciutadania, des de la proximitat i el compromís directe amb els nostres pobles i ciutats, vivim amb preocupació creixent el debilitament i la pèrdua de drets dels nostres conciutadans, en aspectes tan necessaris com l'habitatge, el treball, la salut, les pensions o els serveis socials. I unim les nostres veus per recordar que els drets fonamentals, continguts en la Declaració, no poden quedar en simples proclames o intencions, sinó que han de ser normes d'inspiració i transformació de les nostres societats i de la nostra realitat política i econòmica, per fer un món millor, més just i humà.
Per això, des del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores locals de Catalunya, any rere any, ens sumem a la celebració de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans reclamant insistentment que els drets humans es respectin i es facin efectius per a totes les persones, en igualtat de condicions, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
I volem recordar que l'exercici dels drets ha d'anar acompanyat d'un comportament fraternal i solidari amb totes les persones, ja que, com diu l'article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.

* Síndics, síndiques, defensors i defensores locals de: Arenys de Mar, Argentona, Badalona, Barcelona, Cambrils, Cornellà, Figueres, Gavà, Girona, Igualada, la Seu d'Urgell, l'Escala, Lleida, Lloret de Mar, Manlleu, Mataró, Mollet del Vallès, Palamós, Reus, Ripoll, Ripollet, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Boi de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Feliu de Llobregat, Sant Jaume d'Enveja, Sant Jordi Desvalls, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Tortosa, Viladecans, Vilafranca del Penedès, Vilanova del Vallès i Vilanova i la Geltrú, i síndics agregats de: Gandia, Palma de Mallorca, Paterna, Segòvia, Vigo i Vitòria-Gasteiz.

M. GLÒRIA VALERI I FREDERIC PRIETO

dilluns, 3 de desembre de 2012

ATUR I JUBILACIÓ: INJUSTOS REQUISITS

El greu problema de l'atur, que de manera preocupant i galopant afecta la nostra societat, i sense la solució del qual difícilment no és concebible que es puguin resoldre altres problemes derivats com són els impagaments d'hipoteques, crèdits, lloguers, impostos, l'atonia del comerç, etc., posa en relleu la insuficiència dels recursos públics destinats a les persones i famílies afectades per la pèrdua del treball.
El treball com a mitjà de guanyar-se la vida, vincle amb la societat i punt de referència social, per mitjà del qual ens situem al món, és un bé necessari i imprescindible que requereix del compromís de tots per evitar una crisi social que serà molt més greu que la crisi econòmica que des de fa cinc anys ens atemoreix, ens empobreix i insolidaritza. De poc valen les grans idees i projectes estel·lars d'alguns, si prèviament no s'eradica el drama de l'atur, es promou el treball digne, i es posa fi a la precarietat, donant més valor a la dignitat de la persona que al diner i les economies financeres.
La por a perdre la feina, la caiguda de tantes famílies per sota del llindar de la pobresa, la moda de retallar dràsticament en serveis públics imprescindibles com són l'educació, la salut o serveis socials, incloent-hi atur i pensions, anuncien, més enllà de la crisi econòmica, una preocupant i inevitable crisi social de conseqüències imprevisibles.
I el debilitament de les conquestes de l'estat del benestar, origen del foment dels drets humans i els drets socials hauria de preocupar igualment tots els responsables socials, els poders fàctics, polítics i econòmics. Una societat que no sap salvaguardar la dignitat dels seus pobres difícilment podrà mantenir la seguretat dels seus rics.
Però, d'acord amb el títol d'aquesta columna, vull referir-me a una situació legalment injusta, per desproporcionada i discriminatòria, que afecta treballadors propers a l'edat de jubilació i que perden el seu lloc de treball per acomiadament o tancament de l'empresa. En molts casos, després d'una extensíssima vida laboral, havent cotitzat més de 38 anys, es troben abocats a la pèrdua de part de la pensió de jubilació per no tenir l'edat reglamentària de 65 anys. Persones amb 59 o més anys, tot i acreditar 38 o més anys de cotitzacions a la Seguretat Social, després de dos anys d'atur, es veuen obligats a sol·licitar la jubilació tot i perdre un important percentatge d'aquesta, que ja no recuperen mai més.
No seria més just que aquestes persones, considerant la seva dilatada contribució a la Seguretat Social, un cop esgotat l'atur, poguessin percebre el 100% de la pensió, independentment de l'edat?
Hi ha molts damnificats per la crisi econòmica que veuen incrementat el seu dany per lleis i normes injustes, mancades de proporcionalitat i sentit comú. I s'hi hauria de posar remei.


Ramon Llorente Varela