dilluns, 24 de setembre de 2012

L'ECONOMIA FINANCERA I LA POLÍTICA

Es rescata el sistema financer i es tapa amb diner públic la mala gestió i l'avarícia de gestors ineficaços i fins i tot indecents. S'injecten diners públics a les entitats financeres, mentre aquestes, responsables en gran part del desgavell i el desastre econòmic que impera a la nostra societat, es desentenen de persones i famílies, de petits empresaris, emprenedors
i honrats, i de les víctimes que les mateixes entitats financeres han generat. El lamentable viacrucis de tants ciutadans que veuen com, després de perdre el seu lloc de treball, perden el seu habitatge, i queden endeutats de per vida, exigeix un canvi legislatiu urgent per evitar un drama social que fracturi la societat, tot creant marginació i exclusió.
Els entesos parlen de les lleis del mercat, de l'economia financera, de la confiança o desconfiança de les borses, oblidant-se de l'economia real i productiva, i el que és més greu, situant-se al marge de les necessitats de les persones i mostrant-se indiferents a les necessitats socials. D'aquí que contemplem, amb gran sorpresa i greu preocupació, com fins i tot la política de governs i parlaments es posa descaradament al servei dels poderosos facilitant el debilitament de l'ètica social i la destrucció de drets en àmbits tan sensibles com la sanitat, l'educació o el treball. No anem per bon camí, quan observem que el poder polític s'agenolla davant dels poderosos i contribueix resignat a l'empobriment generalitzat de la població i a la marginació de gran nombre dels nostres conciutadans.
Caldria desemmascarar els interessos que hi ha al darrere de l'economia financera i que governs i parlaments, polítics i responsables econòmics, centrin tots els seus esforços en l'impuls del treball productiu real. És incontestable que sense treball es deterioren els drets socials i la dignitat de les persones. I no pot ser que ens resignem o que restem indiferents davant d'aquests drames i que acabem pensant, i fins i tot acceptant, que l'existència i l'increment desbocat de l'atur és natural i inevitable.
No desconec que les preocupacions d'alguns, en aquests moments, són d'altres, i confio que no siguin simples cortines de fum, que contribueixin a desdibuixar les necessitats reals de les persones i a debilitar els seus drets socials. Ja hi ha molts dels nostres conciutadans que no poden arribar a fi de mes, moltíssims que no tenen feina i molts altres que estan a les portes de perdre-la. És urgentíssim donar resposta i solució a problemes tan greus com l'atur, les execucions hipotecàries i els drames vinculats a aquestes xacres, tant en aspectes legals, com administratius o judicials. Com encertadament deien els romans "primum vivere, deinde philosophare", o el que és igual, primer viure, després teoritzar.


Ramon Llorente Varela

divendres, 21 de setembre de 2012

2012/DCG/143
  

DECISIÓ D’OFICI

  
El defensor constata, amb les queixes rebudes, que en l’activitat sancionadora de la Policia Municipal, es dóna una reiterada pràctica en sancionar vehicles que, tot i disposar de targetes de reserva d’estacionament, per minusvalidesa o per circulació i estacionament en el Barri Vell, i tot i exposar-la a la vista de l’agent, aquesta targeta està caducada.

Aquest defensor detecta la possibilitat de greuge en posar en el mateix nivell de sanció, no disposar de la targeta de reserva o tenir-la caducada.

Comparteixo el fet objectiu que si una targeta de reserva d’estacionament està caducada, no és vigent i per tant s’ha de sancionar aquesta infracció. Però crec desproporcionat fer-ho amb el mateix import amb el que es sanciona un ciutadà que no disposa d’aquesta targeta.

Un permís d’estacionament caducat, en principi, i malgrat la deficiència administrativa de no ser vigent, si es mantenen les condicions per les quals es va atorgar, creiem que no pot equiparar-se al fet de no haver tingut mai aquest dret. I és en aquest punt, en la continuïtat de les dades objectives, on crec que radica la diferència i tanmateix el greuge, entre una sanció i l’altre.

És per aquest motiu que formulo d’ofici el següent

SUGGERIMENT:

Atenent el principi d’equitat i proporcionalitat, si el ciutadà o ciutadana titular d’una targeta de reserva d’estacionament, és sancionat per caducitat del document, amb el mateix import i qualificació que la sanció corresponent per no disposar de targeta, i amb posterioritat, demostra que les condicions per les quals se li va concedir continuen essent vigents, es pugui reduir la sanció d’una forma proporcional a la gravetat d’aquest acte, purament administratiu.
2012/DCG/98-O
DECISIÓ D’OFICI
En reiterades ocasions han arribat al Defensor de la ciutadania reclamacions o queixes de persones que al·leguen contra la imposició de sancions en relació al tema de les targetes d’aparcament per a persones amb disminució.
La temàtica és múltiple i variada: en ocasions la sanció s’imposa perquè l’agent fa constar que el que s’exposa al vehicle és una fotocopia, altres vegades perquè la targeta està caducada
Una de les exigències que té qualsevol administració pública, i especialment l’administració municipal, és evitar situacions de dubte o de indefinicions que perjudiquen no només la ciutadania si no els propis funcionaris a l’hora de prendre decisions. En aquest sentit, examinada la problemàtica que deriva de situacions com les expressades en l’apartat anterior, seria convenient adoptar algunes modificacions normatives en les corresponents ordenances municipals per clarificar i definir el que és un mal ús de les targetes de minusvàlid per aparcar i determinar les sancions que d’aquest mal ús es derivin.
És important promoure la responsabilitat de la ciutadania i fer campanyes orientades a que conegui els seus drets, però també les seves obligacions. I és una obligació de tota persona que tingui reconegut, per la seva minusvàlua i limitacions de mobilitat, el dret a disposar de targeta per aparcar, tenir-la actualitzada i portar al vehicle destinat al seu transport la targeta original. També s’ha d’exigir el bon ús de la targeta esmentada per evitar abusos per part de persones no autoritzades ni necessitades i que amb targetes alienes disposen injusta i fraudulentament d’estacionaments o aparcaments als que no hi tenen dret. I no es poden destinar permanentment  policies o agents municipals per vigilar i indagar aquests abusos.
Partint que és la Generalitat l’administració que regula legalment la referida targeta, també és cert que cada municipi en concret pot conformar les seves ordenances municipals a fi de regular amb claredat i precisió tots aquells aspectes que, per protegir a tots aquells que ho necessitin, sancioni adequadament a aquelles persones que facin un ús indegut, abusiu o fraudulent de les referides targetes.
En aquest sentit, partint de l’experiència d’altres municipis, proposaríem que a l’ordenança corresponent es recollissin les següents disposicions:
OBLIGACIONS DE LA PERSONA TITULAR
Article X

Les persones titulars de les targetes d’estacionament estaran obligades a:
· Col·locar l’anvers de la targeta de manera visible en el vehicle que la transporta.




· Saber que l’ús de la targeta és personal i intransferible. No la poden utilitzar els familiars o altres persones si no van acompanyats de la persona titular.
· Utilitzar la targeta original. No es poden fotocopiar o manipular.
· En cas de canvi de localitat, cal comunicar-ho a l’Ajuntament.
· En cas de defunció o altres circumstàncies que en facin perdre el dret, cal lliurar la targeta a l’ens local responsable.
· En cas de pèrdua o robatori de la targeta, cal presentar denúncia a l’ens local responsable, abans de sol·licitar una nova targeta.
· Sol·licitar una única targeta d’una única modalitat.

RÈGIM SANCIONADOR
Article X

El règim sancionador s’aplicarà en el supòsit que es detecti l’ús indegut de la targeta d’aparcament, considerant un mal ús l’incompliment de les obligacions anteriorment exposades.
El règim sancionador consisteix en:

- La primera vegada que es detecti la infracció, un cop advertit el/la titular d’aquest fet, serà objecte d’una sanció econòmica per import de XXX€.
- La reiteració en la infracció abans esmentada, suposarà una sanció per import de XXX€ i la proposta de la retirada de la targeta. 

La utilització de fotocopies o de la targeta d’aparcament per a persones amb discapacitat, en règim de titular no conductor/a donarà lloc a:

- Quan s’utilitzi la targeta sense que la persona titular de la targeta estigui en el vehicle o quan no sigui per acompanyar o recollir a la persona titular, a banda de no sortir efectes per gaudir dels drets establerts, donarà lloc la primera ocasió que es detecti la infracció, a la imposició al/la conductor/a d’una sanció per import de XXX€.
- La reiteració en la infracció abans esmentada, suposarà una sanció per import de XXX €, la proposta de la retirada de la targeta.
Per tot això, entenem adequat i convenient, fer d’ofici la següent
RECOMANACIÓ:
Per tal de no provocar situacions d’indefensió a la ciutadania i al mateix temps perquè l’Ajuntament pugui exercir una bona administració, sobre tot quan ha de sancionar situacions de frau o mal us de la targeta, introduir l’enunciat esmentat anteriorment en el text regulador corresponent, sigui en les ordenances fiscals o en el reglament de circulació. 
Ramon Llorente Varela
Defensor de la ciutadania de Girona

dilluns, 10 de setembre de 2012

MÉS LLENYA CONTRA ELS DÈBILS

O nego que possiblement la voluntat dels nostres governants, en el moment de decidir les reformes laborals últimes, hagi estat facilitar la reactivació econòmica, incrementar les inversions productives i impulsar la creació de llocs de treball. Però la realitat a nivell de carrer és molt distinta d'aquests principis escrits en paper oficial: de moment, ni les reformes del Sr. Zapatero, ni les reformes del Sr. Rajoy han contribuït a crear més llocs de treball ni a impulsar la confiança dels empresaris per invertir. De moment, el drama de l'atur i la contínua pèrdua de protecció social i debilitació dels drets econòmics dels treballadors és el que experimentem a la nostra societat. Més acomiadaments, més precarietat, més indefensió, més desorientació i menys esperança. I és evident que, sense creació de riquesa i de llocs de treball dignes, la societat emmalalteix i posa en entredit la cohesió social i la pròpia existència de l'estat del benestar, que fins fa poc estava en boca de tots. És un drama davant del qual cal reaccionar amb valentia i generositat, i no castigant més els més dèbils.
Acomiadar ja no és gaire obstacle: no hi ha salaris de tramitació des de l'entrada en vigor del Reial Decret Llei 3/2012, s'ha facilitat al màxim poder acomiadar amb la indemnització mínima de 20 dies per any, no només per tenir pèrdues, cosa raonable, sinó també per reducció de beneficis, extrem que considero greument antisocial, especialment amb la que està caient. I no parlem de les reformes del sistema de pensions i seguretat social, que sempre tenen un clar objectiu: pèrdua de drets i rebaixa de les pensions. També cal posar de relleu que les grans institucions de l'Estat que presten i controlen serveis públics, relacionats amb el treball, com ara la Seguretat Social, l'Inem o el Fogasa estan més mediatitzats per l'afany recaptatori de Hisenda que per servir amb eficiència la ciutadania.
Un altre camp de desprotecció dels dèbils, impensable anys enrere, és el judicial. On és el principi de celeritat? On és el compromís d'una bona i eficaç administració al servei de la justícia? Qui persegueix els irresponsables que tanquen empreses sense abonar ni un euro i aboquen als treballadors a cobrar, exclusivament, del Fons de Garantia Salarial? Per què és tan difícil fer pagar als responsables d'entitats i empreses, en casos en els quals aquests s'han lucrat injustificadament i a mans plenes, i deixen els treballadors a la misèria, tot carregant a l'erari públic el pagament de salaris i indemnitzacions? Com es pot entendre que un judici d'invalidesa, d'una persona a la qual se li ha denegat o retirat la pensió per la seguretat social, i queda sense cap ingrés, se li assenyali la data de judici a un any i mig vista?
Aquestes i moltes altres preguntes haurien de fer reaccionar a tots els responsables polítics i judicials, i haurien de ser un revulsiu per adoptar mesures que podessin donar protecció a la justícia i confiança a la ciutadania. No pot ser que quedem abocats a la desesperança, constatant com campa la llei de la selva i del més fort, o dels més defraudadors i antisocials. Els mitjans de què disposa l'Estat, cal que es posin al servei, no de perseguir al dèbil, sinó de fer complir la llei, emparar la justícia i evitar el frau i les corruptel·les, oferint protecció i confiança a la ciutadania.


Ramon Llorente Varela