dilluns, 30 de juliol de 2012

CIVISME

Amb motiu de fets i comportaments incívics d'uns pocs, però que com tot el que altera la convivència és cridaner i a més sol magnificar-se pels mitjans de comunicació, molts municipis han promulgat ordenances específiques sobre civisme, o millor dit, per lluitar contra l'incivisme.
La convivència i l'exercici dels drets no sempre discorren per camins sense problemes ni discrepàncies. Tota mena de relacions personals i socials, sovint, impliquen discordances, desacords i tensions, per contraposició de legítims interessos i de maneres i formes d'actuar i pensar diferents. Però aquesta realitat, quan s'afronta amb sinceritat i diàleg, comporta solucions raonables i beneficioses per al bé comú.
Però la vida diària posa en relleu que no sempre s'imposen el sentit comú, ni l'educació ni el respecte, especialment quan hi ha actuacions col·lectives o de grups, o simplement de persones que perden el control, volent fer passar la seva contra tot i contra tots. També, i tots ho podem constatar pels nostres carrers i places, hi ha alguns ciutadans i ciutadanes que, sense respecte ni consideració de cap mena per a la resta de la ciutadania, fan cas omís de les normes bàsiques que comporta la la vida en comú.
El fet que un ajuntament tiri endavant la confecció i aplicació d'una normativa específica sobre civisme, pot analitzar-se des de distintes òptiques i posicions. Aquestes normatives tenen una clara finalitat: combatre actituds i comportaments incívics, que perjudiquen el bé comú i els drets col·lectius, i en aquest sentit, per a les persones de bé, per a la bona gent, més que una preocupació o una incomoditat, han de ser una eina més de defensa dels seus drets i una orientació eficient per a una actuació eficaç i positiva de la policia. Quan el respecte, la consideració i la solidaritat presideixen la convivència entre les persones, sobren totes les normes, però quan l'incivisme, l'egoisme insolidari i la llei de la selva fan la seva aparició, les normes son imprescindibles i necessàries.
La finalitat última de tota norma, i per tant de qualsevol ordenança municipal, ha de ser facilitar la vida a la ciutadania des de la necessitat d'ordenar la convivència, distribuir les càrregues, i impulsar un civisme responsable, que inclou necessàriament fruir d'uns drets però també complir uns deures en la comunitat on vivim. Quan vivim en societat, no tot s'hi val. Decisions, comportaments i actituds que no respectin els drets fonamentals, representats bàsicament pels drets humans, que no tinguin com a base el respecte als drets aliens, a les persones sense distinció, s'han de denunciar i s'han de recriminar.
Certament que el que cal és impulsar plantejaments positius, afavorir el civisme, promoure el respecte a les persones i els comportaments fraternals i solidaris. Però també cal perseguir les actituds i els comportaments antisocials i incívics. La societat no pot quedar en mans dels que més força tenen, dels que més violència practiquen o dels que més cridòria produeixen.
Cal reflexió crítica sobre el model de societat i de ciutadania que volem. I el civisme és peça clau, que ens engloba i ens implica a tots, si volem una ciutat més còmoda i vivible.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 16 de juliol de 2012

LA GRATUÏTAT

Ara més que mai cal prendre consciència que quan demanem la gratuïtat de qualsevol servei, prestació, actuació o obra, hauríem de saber apreciar el valor i el cost que per a la societat implica. De temps immemorial s'ha sentit a dir, especialment a les nostres latituds llatines, que el comú no és de ningú, amb referència que el que és públic i gratis no requereix la nostra atenció ni cura. Greu error, que deriva i es basa en la ignorància de l'essència de la convivència i la vida en comú. La corresponsabilitat de tots és imprescindible per valorar i estimar el que és de tots i ens afavoreix a tots. Poder disposar gratis d'algunes coses o serveis no vol dir que no tinguin un cost i un valor important.
Sempre hem escoltat dir que tot allò que no ens costa guanyar no solem apreciar-ho. Malauradament, la cultura del bé comú, la defensa de tot el que és públic, mai ha tingut un arrelament potent entre nosaltres. L'individualisme esterilitzant i l'egoisme insolidari són enemics de tot el que sona a comú i públic. I fins i tot, sembla que des de les administracions públiques es desconfiï, en aquests temps de turbulències econòmiques i ètiques, del que és públic. Es lloa, desvergonyidament, la gestió privada de determinats serveis públics, es desconfia dels servidors públics, i es proclama l'eficiència d'aquests serveis quan estan en mans privades.
No podem admetre el descrèdit de tot el que és públic, no podem consentir el desballestament del que és comú, no podem restar impassibles davant decisions i proclames contra la gratuïtat de determinats serveis. Caldrà cultivar i fomentar el compromís i la cultura del que és públic, del que és de tots. Tots hi hem contribuir, tots hem de cuidar el que és de tots, tots hem de ser responsables d'allò que tenim al nostre abast, perquè tots hem de ser protagonistes de la nostra societat. Els nostres carrers, les nostres places, les instal·lacions públiques, el mobiliari urbà, l'enllumenat públic, la sanitat pública, l'escola pública, el transport públic, les universitats públiques, el servei públic de justícia, els funcionaris públics, etc. són inversions importantíssimes que cal cuidar, cal mimar, cal respectar i cal valorar. La seva gratuïtat o semigratuïtat, no els resta valor, més aviat incrementa el seu valor des de l'òptica de la solidaritat i la fraternitat, que cohesionen i donen sentit a la vida en comú, constituint un mitjà eficient de redistribució de la riquesa, que generem entre tots, un instrument a favor de la inclusió social i contra la discriminació, i una garantia de servei per a tothom, prescindint del seu origen, la seva extracció social o la seva situació econòmica.
Com diu l'article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, ja que aquesta és la que li garanteix el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. Gratis no vol dir que no tingui un cost econòmic, tot i que no ho paguem individualment. A la societat, als nostres ajuntaments, a les nostres administracions, a tota la ciutadania, els serveis públics, els béns públics, el patrimoni comú, des dels carrers a les escoles i universitats, des de la sanitat als serveis policials, des del mobiliari urbà fins a les biblioteques, etc. ens costen molts i molts diners. N'hem de prendre consciència i hem de col·laborar perquè la cultura del que és públic i es comú és un tresor que no podem vendre ni malmetre. Tots hem de contribuir, perquè tots tenim deures envers la comunitat, sigui la comunitat de veïns, el barri, el municipi...


Ramon Llorente Varela

dimecres, 11 de juliol de 2012

EL DEFENSOR DE GIRONA AL PROGRAMA "AQUÍ PARLEM"

http://www.rtve.es/alacarta/videos/aqui-parlem/aqui-parlem-les-queixes-reben-els-sindics/1456799/

EL DEFENSOR INTERVÉ EN LA PROBLEMÀTICA DE L'OCI NOCTURN

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/557928-veins-de-figuerola-en-peu-de-guerra-per-la-fressa-de-nit.html

REPINTEN EL PARKING DE LA COPA

http://www.diaridegirona.cat/girona/2012/07/10/repinten-places-aparcar-copa-despres-recomanacio-del-defensor/571323.html
DECISIÓ D’OFICI
Han estat diversos els ciutadans que s’han dirigit al defensor per exposar la seva queixa, les seves preocupacions i disconformitat amb l’estat de manca de senyalització precisa pel que fa als espais del costat del Pont de Pedret i que son utilitzats, diàriament, com a aparcament, i per la suposada falta de coherència i unitat de criteri de la Policia Municipal, a l’hora d’imposar multes.
Vist que el criteri general, expressat en diverses ocasions per part dels responsables de la via pública del nostre Ajuntament, és que només es pot aparcar en  els espais  senyalitzats expressament com a espais d’aparcament.
Vist que l’aleatorietat amb que s’exerceix el control i la vigilància d’espais com el que a l’inici hem citat, l’adjacent al Pont de Pedret, desconcerta la ciutadania i genera greuges comparatius, que s’interpreten com si les normes no fossin iguals per a tothom (hi ha dies que es posen multes i d’altres que no, hi ha agents que son estrictes i d’altres que mostren una major flexibilitat, hi ha vehicles sancionats i d’altres no...)
Considerant que és obligació de l’Ajuntament ordenar els espais públics, senyalitzar-los adequadament, d’acord amb les finalitats a que es destinen, i procurar que es respectin els usos a que estan destinats, i facilitar a la ciutadania el coneixement de la corresponent informació.
Considerant que molta de la problemàtica que ve originant-se a l’entorn de l’espai utilitzat com a aparcament al costat del Pont de Pedret, necessita d’una millor reorganització i informació, per facilitar a la ciutadania el seu ús correcte i a la vegada facilitar la tasca de la mateixa Policia Municipal, formulem d’ofici la següent
RECOMANACIÓ:
Que s’adoptin les mesures correctores oportunes i necessàries, com seria procedir a una correcta i visible senyalització i adequació de l’espai adjacent al Pont de Pedret, col·locant senyalització horitzontal i vertical per tal de facilitar la informació a la ciutadania, pel que fa a la possibilitat d’estacionament i també la tasca de control i sanció de la mateixa Policia Municipal.

Ramon Llorente Varela
Defensor de la Ciutadania de Girona
Girona, 23 de novembre de 2011

dilluns, 2 de juliol de 2012

JUSTÍCIA I TRIBUNALS

Tribunals, jutges i magistrats són els òrgans, unipersonals o col·legiats, que tenen com a responsabilitat, finalitat i tasca impartir justícia, o dit d´una manera més ajustada a la realitat, i no tan utòpica, donar solució legal als casos i problemes que se li plantegen per part dels justiciables o de la ciutadania. I no dic res d´estrany ni novedós en afirmar que no sempre van de la mà la llei i la justícia, i menys encara algunes sentències amb el sentit de justícia que qualsevol persona de be pot entendre. El laberint de normes processals, l´excés de burocràcia, la conversió de persones en simples expedients, el distanciament, en moltes ocasions, jutjadors de la mateixa realitat i dels justiciables, que fa que s´arribi a consagrar com a veritat formal inatacable la lamentable dita de que «lo que no está en los autos no está en el mundo», fan del món judicial un espai estrany, temible i insegur.
A això se li suma que cada jutge, amb la seva personalitat, ideologia i ètica, emparat en la seva independència i criteri, aplica i interpreta la norma a la seva manera, realitat que contradiu el principi fonamental de que tots els ciutadans són iguals davant la llei. I exemples de decisions judicials contradictòries, resolent casos idèntics, solen haver-hi amb bastant sovint.
Un altre problema addicional que pesa sobre les estructures judicials, en especial sobre les altes instàncies com el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, i que baixa fins als presidents de les audiències provincials, són les interferències polítiques que malmeten i desacrediten el sagrat principi de la independència judicial. Quan les cadires i els càrrecs depenen més del protector polític de torn que de l´historial de compromís, la competència professional i el servei a favor de la justícia i de la ciutadania és que el sistema està corromput i no és exemplaritzant.
Per impartir justícia cal tenir les mans netes, el cor tendre i la ment lliure, a més d´una gran preparació i experiència professional i uns profunds compromisos ètics envers la veritat i la justícia. La ciutadania té dret a un servei públic de justícia eficient, ràpid, creïble, amb independència dels poders polítics, fàctics, econòmics... L´última enquesta del CIS posa de relleu que el 60 per cent de la població espanyola té poca o molt poca confiança en els jutges i el funcionament de la justícia. És una dada que ens ha de fer reflexionar a tots.
I per acabar, un fet per mostra. A una persona a la qual la Seguretat Social li ha denegat qualsevol pensió d´invalidesa, després de fer l´oportuna reclamació, ha presentat demanda al jutjat social: el judici li han senyalat per a l´octubre de 2013. De què haurà de viure, sense cap tipus de prestació, fins llavors? És un problema de les lleis, però no deixa de ser també un greu problema judicial.
I d´excuses se´n poden donar moltes, però la gent necessita i vol solucions eficients i ràpides. I en casos com aquest, la confiança en els tribunals cada cop es deteriora més. Calen revulsius, treball i no excuses.


Ramon Llorente Varela