dilluns, 21 de maig de 2012

Ètica, crisi i drets

Des del 10 de desembre de 1948, data en què es va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans per l'Assemblea General de les Nacions Unides, la humanitat ha anat avançant i també retrocedint pel que fa la pràctica i respecte als drets humans. Mai s'han dut a la pràctica, i continua essent una utopia per a la major part de la humanitat. Però els drets humans continguts en aquella declaració són o haurien de ser la línia essencial que separés l'ètica de la lluita del campi qui pugui, la solidaritat i la col·laboració de l'individualisme ferotge, la defensa de la dignitat humana, sense exclusió, de la idolatria del benefici i del diner. Però, en els moments actuals, estem constatant com sembla que retornem cap a situacions de por i de manca de convenciment personal i col·lectiu per situar la dignitat de les persones per sobre de l'avarícia i la voracitat dels mercats.
Una simple mirada sobre la nostra pròpia societat, dita del benestar i avançada, ens fa pujar els colors al constatar situacions d'emergència social, més pròpies de països del tercer món que de la pròspera i rica Europa. On és el dret a que tothom gaudeixi d'un nivell de vida adequat que li asseguri la salut i el benestar, tant per a ell com per a la seva família, i que inclou l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris, així com la suficient protecció en cas d'atur, malaltia, invalidesa...? On és l'efectivitat de la transcendent declaració que proclama el dret de tothom al treball? I així podríem anar desgranant molts altres drets que desgraciadament estan lluny de ser efectius i reals per a molts dels nostres conciutadans. I seria un greu error pensar que qui no disposa d'aquests drets és perquè no s'ho mereix. És veritat, i és exigible, que els drets comporten obligacions, perquè els drets s'han d'exercir en la comunitat humana en la qual convivim amb un esperit de fraternitat.
Però l'economia i els antisocials mercats financers s'organitzen en ordre a l'obtenció del màxim benefici possible, encara que sigui indecent i a costa i amb menyspreu de les persones i la seva dignitat, tot incrementant la vulnerabilitat i l'empobriment de moltes persones i famílies. I això evidencia que de la proclamació dels drets universals a aconseguir que es posin a la pràctica hi ha una llarga distància, que es manté a la nostra societat davant la impotència dels capdavanters polítics, desorientats i confusos, i la indiferència de molts, malgrat la lluita permanent d'uns pocs. Però o ens en sortim tots, o tots pagarem el drama del fracàs col·lectiu al quals ens porta la voracitat d'uns pocs, que, esclaus de la religió del benefici, actuen sense ètica.
L'ètica social que s'arrela i es fonamenta en la declaració universal dels drets humans és el camí per impulsar seriosament un canvi personal i social que faci possible unes noves relacions, una nova realitat i una societat més solidària, amb persones més compromeses, actives i participatives, on les necessitats dels pobres tinguin preferència sobre els capricis dels rics i els drets dels treballadors respecte als increments del benefici.

Ramon Llorente Varela

divendres, 11 de maig de 2012



Actuació d’ofici

sobre les plusvàlues en les execucions hipotecàries i dacions en pagament, i de l’Impost sobre l’incrementa de valor dels terrenys
de naturalesa urbana


La greu situació econòmica que afecta a bona part de  la ciutadania, com a conseqüència de la crisi i la xacra de l’atur, està provocant que molts dels nostres conciutadans i famílies es trobin impossibilitats per assumir els rebuts mensuals dels préstecs hipotecaris que tenien concedits sobre els seus habitatges, motiu pel qual les entitats financeres acaben per endegar els corresponents procediments d’execució hipotecària que suposen la subhasta i la pèrdua de l’habitatge al propietari deutor.

El drama que representa la pèrdua de l’habitatge, i per tant l’esforç i els estalvis que durant anys ha fet una família, perquè l’adquisició de la llar sol representar la màxima inversió en la vida de la majoria de les persones, es troba davant una legislació fiscal que ignora el que representa la pèrdua de l’habitatge. Efectivament, en termes fiscals, aquesta pèrdua es considera simplement una venda i, per tant es liquida al suposat “venedor” -la persona o persones sense ingressos que no han pogut assumir els rebuts del la hipoteca- el rebut amb l’import corresponent a l’impost de la plusvàlua,”Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana”,  pel “benefici” que suposadament li genera la “venda” del seu habitatge.
Segons l’article 104.1 del RDL 2/2004, pel que s’aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), “L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimentin aquests terrenys i es posa de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat dels terrenys per qualsevol títol o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini, sobre aquests terrenys.”

Així mateix, l’article 106.1.a) estableix que són subjectes passius del mateix “en les transmissions de terrenys o en la constitució o transmissió de drets reals de gaudi limitatius del domini a títol lucratiu, la persona física o jurídica, o l’entitat a què es refereix l’article 35.4 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, que adquireixi el terreny o a favor de la qual es constitueixi o es transmeti el dret real de què es tracti.”

L’aplicació d’aquesta normativa suposa que el municipi acabi per reclamar a les persones que han perdut el seu habitatge, habitualment amb els ajuts i les prestacions socials esgotades, i amb greus dificultats per assumir les pròpies despeses de subsistència quant als aliments i la pròpia recerca d’un nou habitatge, un impost per un concepte –una plusvàlua- que fàcilment es pot entendre i mantenir que en cap moment s’ha arribat a generar.

Cal ressaltar que l’aplicació de les lleis, si no es fa amb sentit comú i un esperit de finalitat social i equitat, pot generar situacions cafquianes i totalment injustes. En aquest sentit, partint de que disposa la Llei general tributària (Ley 58/2003, de 17 de diciembre) a l’article 3, “Principios de la ordenación y aplicación del sistema tributario”, que “La ordenación del sistema tributario se basa en la capacidad económica de las personas obligadas a satisfacer los tributos y en los principios de justicia, generalidad, igualdad, progresividad, equitativa distribución de la carga tributaria y no confiscatoriedad.”, hauríem d’entendre que només es pot gravar amb impostos a les persones, en aquest cas contribuents, que disposin d’una capacitat econòmica gravable: rendes, beneficis, consum, patrimoni o plusvàlues.
En el cas de la pèrdua de l’habitatge per la execució hipotecària, és evident que la persona que te el deute ha acabat per ser insolvent i no ha pogut mantenir el pagament de les seves obligacions financeres. És més que evident que no existeix cap plusvàlua a favor de la persona que ha perdut el seu habitatge.

Donat el desequilibri legal existent a favor de les entitats bancàries, per un procediment i normes hipotecàries que afavoreixen objectiva i descaradament als titulars del crèdits en contra dels executats, sol ser habitual que acabin, no només amb la pèrdua de la propietat, sinó amb l’embargament de qualsevol mena d’ingressos, si els té o els arriba a tenir en algun moment, amb el desnonament i desallotjament de l’habitatge i, per rematar la jugada, mantenint un important deute amb la entitat financera per la diferència de valor entre el preu taxat al moment de concedir la hipoteca i el valor, àmpliament devaluat, per les quals es valoren els habitatges en les taxacions finals d’aquests processos judicials.

És en aquest sentit la norma no hauria d’ignorar aquesta situació i partint d’aquesta realitat social que afecta a les persones, evitar que el perjudicat i executat hagi d’assumir el cost d’un impost, que en realitat es basa en un suposat benefici o venda inexistents.

És evident que la competència per reformar la definició de l’impost sobre la plusvàlua correspon en aquests moments a l’estat, però tampoc es pot obviar que l’Ajuntament és l’únic i directe beneficiari de l’impost, motiu pel qual entenem que és adequat que l’Ajuntament pugui formar un criteri propi per aquests casos i el pugui aplicar en la mesura de les seves possibilitats.
Per tot això, el Defensor de la Ciutadania formula la següent

RECOMANACIÓ:

Que quan en tots aquells casos de pèrdua d’habitatge per part de ciutadans que han estat objecte d’execució hipotecària, hagi finalitzat per l’adjudicació en subhasta o per dació en pagament o qualsevol altra figura jurídica, i per tant amb la pèrdua de l’habitatge del ciutadà hipotecat, s’apliqui un criteri interpretatiu de l’article 3 de la Llei General Tributària, entenent que no es devenga cap deute tributari d’aquell que ha perdut el seu habitatge, per inexistència objectiva de plusvàlua. I si s’interpretés que formalment no és possible tal actuació, caldria valorar la necessitat de fixar una subvenció, amb caràcter únic i extraordinari, pel mateix import emès en l’impost que pugui suposar la compensació d’aquesta liquidació de la plusvàlua.

I simultàniament convindria que l’Ajuntament sol·licités als estaments estatals que corresponguin la inclusió en la normativa d’una nova exempció de l’impost pels supòsits de les transmissions que siguin resultat de procediments d’execucions dels deutes hipotecaris i quan aquestes tinguin per objecte l’habitatge habitual de l’afectat.



Ramon Llorente Varela
Defensor de la Ciutadania de Girona
Girona, 10 de maig de 2012
DECISIÓ D’OFICI

El defensor constata, amb les queixes rebudes, que en l’activitat sancionadora de la Policia Municipal, es dóna una reiterada pràctica en sancionar vehicles que, tot i disposar de targetes de reserva d’estacionament, per minusvalidesa o per circulació i estacionament en el Barri Vell, i tot i exposar-la a la vista de l’agent, aquesta targeta està caducada.

Aquest defensor detecta la possibilitat de greuge en posar en el mateix nivell de sanció, no disposar de la targeta de reserva o tenir-la caducada.

Comparteixo el fet objectiu que si una targeta de reserva d’estacionament està caducada, no és vigent i per tant s’ha de sancionar aquesta infracció. Però crec desproporcionat fer-ho amb el mateix import amb el que es sanciona un ciutadà que no disposa d’aquesta targeta.

Un permís d’estacionament caducat, en principi, i malgrat la deficiència administrativa de no ser vigent, si es mantenen les condicions per les quals es va atorgar, creiem que no pot equiparar-se al fet de no haver tingut mai aquest dret. I és en aquest punt, en la continuïtat de les dades objectives, on crec que radica la diferència i tanmateix el greuge, entre una sanció i l’altre.

És per aquest motiu que formulo d’ofici el següent

SUGGERIMENT:

Atenent el principi d’equitat i proporcionalitat, si el ciutadà o ciutadana titular d’una targeta de reserva d’estacionament, és sancionat per caducitat del document, amb el mateix import i qualificació que la sanció corresponent per no disposar de targeta, i amb posterioritat, demostra que les condicions per les quals se li va concedir continuen essent vigents, es pugui reduir la sanció d’una forma proporcional a la gravetat d’aquest acte, purament administratiu.



Ramon Llorente Varela
Defensor de la Ciutadania de Girona
Girona, 10 de maig de 2012

dilluns, 7 de maig de 2012

UN DIA I MOLTS DRAMES

Unes dades d'un dia escoltant persones amb problemes i procurant orientar i obrir algun camí d'esperança, no sempre fàcil i quasi sempre problemàtic, per manca d'alternatives o falta de recursos. Cal dir que els serveis socials estan quedant desbordats davant les conseqüències d'una crisi imparable i de la qual no tothom ha pres consciència, encara. Però cada dia es farà més evident i visible als nostres barris i carrers el drama personal i familiar de persones que són víctimes d'un sistema que està creant marginació i exclusió. I molta gent sofreix i pateix, des del silenci, passant desapercebuts, o el que és més greu, essent invisibles davant la indiferència de molts altres ciutadans. La voracitat dels mercats, l'avarícia dels grans capitals i bancs, el mercantilisme i la idolatria del diner i el benefici fàcil estan expulsant milers de persones d'una vida mínimament digna.
I vull posar nom i cognom a algun drama dels que a diari m'arriben a la planta baixa de l'ajuntament, com a exemple del que, diàriament, afecta moltes altres persones que acudeixen a diferents instàncies, entitats o organismes que es dediquen a la protecció social. Una senyora d'uns cinquanta anys, amb marit afectat de càncer, acabat d'operar i al qual se li ha denegat qualsevol grau d'invalidesa i que no rep cap prestació. Ella treballa fent hores de neteja, on pot, unes 20 hores setmanals, perquè no troba més feina tot i buscar i rebuscar. Viuen de lloguer. Amb el que ella cobra no arriben a final de mes i ja no pot pagar el lloguer. Des del serveis socials li van donar un ajutde tres-cents euros com a ajuda per abonar factures de llum pendents. Tot i això, la companyia elèctrica acaba de tallar el llum del pis, i l'aigua no li han tallat perquè un veí li ha donat els cèntims per pagar els rebuts endarrerits. Ja no sap què fer, es veuen irremeiablement al carrer, i amb llàgrimes als ulls confessa que estant passant veritable gana.
Per als que tenim feina i cada mes podem pagar hipoteques o lloguers, o simplement encara disposem de tot el necessari per viure dignament, se'ns fa difícil creure que a la nostra ciutat hi drames de persones que tenen dificultats per poder pagar la factura de l'aigua, per abonar la factura de la llum, per pagar la hipoteca o el lloguer, per adquirir el menjar indispensable. Del drama de l'atur s'estan derivant situacions socialment inassumibles, socialment i inadmissibles èticament que comporten pèrdua de drets, debiliten la solidaritat, propicien la precarietat i fomenten la inestabilitat social. El panorama que dia a dia constato des del privilegiat observatori de la meva oficina, escoltant i tractant les persones que se m'adrecen amb l'esperança de trobar una llum, una ajuda, una possible solució, no invita a l'optimisme.
Calen noves formes, noves actituds, nous compromisos. Ni les persones, ni les entitats i organitzacions de tota mena, ni les administracions públiques podem assistir impassibles o indiferents a la pèrdua incessant de llocs de treball, a la disminució reiterada i persistent de drets, a la desprotecció social de persones i famílies, a l'augment d'amenaces de desnonament o a l'aparició de la fam entre nosaltres. Per a la societat, l'empobriment ètic és tan o més perjudicial que l'empobriment econòmic. Hem de fer lloc a l'esperança, hem de fer possible millorar el present i encarar el futur d'una societat més solidària i inclusiva, menys consumista, més austera i més justa, on els valors ètics i la dignitat de les persones pesin més que l'avarícia i la voracitat dels mercats i de l'economia financera, on els polítics donin exemple, s'encarin amb els mercats i decididament treballin per una societat de les persones.


Ramon Llorente Varela