dilluns, 26 de març de 2012

EL CALVARI DE LA JUSTÍCIA

Informar amb objectivitat és una manera de contribuir a la millora de la societat, és una manera de fer prendre consciència de determinats fets i situacions que habitualment passen desapercebuts per a la majoria de les persones. Massa sovint, la persona concreta es troba a la intempèrie sola i desorientada davant la maquinària de les institucions, la burocràcia i el poder. I això inclou també la burocràcia judicial i el funcionament dels tribunals. La teoria és una i la pràctica n'és una altra. "Del dicho al hecho hay un trecho".
Efectivament, la justícia, com a servei públic essencial, hauria de funcionar amb les màximes garanties d'imparcialitat, objectivitat, eficiència i celeritat, però els seus responsables sempre troben mil excuses i circumstàncies que justifiquen els retards, la lentitud... Els ciutadans, o justiciables, són els que pateixen les conseqüències d'un funcionament judicial lent i no sempre just, per la dependència excessiva de les formalitats, que s'idolatren fins a l'extrem de ser més importants que la mateixa veritat o realitat, i no precisament a benefici dels justiciables.
Un exemple, que es pot multiplicar per desenes i desenes: treballador autònom a qui a principis d'octubre de 2011 els serveis mèdics de la sanitat pública li proposen la tramitació d'una invalidesa per unes greus limitacions que fan inviable que pugui continuar la seva activitat. Fets tots els tràmits administratius, l'INSS decideix la no declaració d'invalidesa i l'extinció automàtica de l'abonament de les prestacions d'incapacitat temporal. Aquest treballador ha hagut de tancar el seu taller i continua abonant les cotitzacions d'autònom per un import mensual superior a 500 euros. Buscant solució al seu problema formula demanda judicial a principis de gener de 2012. El jutjat social li notifica que el seu judici ha quedat fixat pel 30 d'abril de 2013. Ell no treballa i continua cotitzant, no rep cap prestació i els únics ingressos familiars eren els que ell guanyava amb el seu treball. No sap què fer i no entén com es pot tardar tant a resoldre un problema com aquest. I es pregunta sobre el que ha de fer per sobreviure fins al 30 d'abril de 2013, quan ja s'hagi polit els pocs estalvis que guardava per quan s'hagués jubilat. Des de novembre del 2011, en què l'INSS ja no li abona res, fins al 30 d'abril de 2013, hauran transcorregut 16 mesos.
Podem quedar indiferents davant de situacions com aquestes? Es pot parlar de justícia? La societat i els responsables judicials i els legisladors poden contemplar insensibles aquests drames? No podem restar en silenci davant d'aquestes situacions. I no es tracta de buscar culpables, el que ens ha de moure a tots els que podem fer alguna cosa és buscar solucions. No podem deixar abandonades aquestes persones. Si la justícia fos àgil, ràpida i eficient, molts problemes socials desapareixerien o es reduirien a la meitat. Cal actuar amb urgència i posar remei als retards injustificables i antisocials dels tribunals, que tant perjudiquen la ciutadania. I que no es busquin excuses fàcils i burocràtiques.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 12 de març de 2012

TREBALLADORS: VÍCTIMES DE BANCS I ADMINISTRACIONS

Fa pocs dies, unes quinze persones, homes i dones, que treballen en un centre de geriatria em comuniquen que el soci majoritari de l’entitat, i administrador gerent de l’empresa, els ha comunicat que a finals d’aquest mes de març baixarà persianes i acomiadarà tota la plantilla. Dues son les causes que al·lega el citat gerent: que els bancs no li donen crèdit ni renoven pòlisses i que la Tresoreria de la Seguretat Social ha embargat i subhastarà en breu l’immoble on es porta a terme l’activitat assistencial de l’empresa, per un deute a la seguretat social sobre la ratlla de 800.000 euros. Les treballadores em diuen que a rel de que la Tresoreria de la Seguretat Social s’ha dirigit per escrit a les famílies dels residents al centre, reclamant que el pagament dels serveis del familiar que tenen ingressat el facin directament a la Tresoreria, circumstància que ha motivat que moltes famílies han procedit a emportar-se el seu familiar. I la conseqüència de tot això no és altra que abocar les treballadores i els treballadors a deixar de percebre el seu salari i a condemnar-los a l’atur forçós. És un pas més cap a la ruïna econòmica i moral del país en que vivim.
Em pregunto que per què s’ha deixat créixer tant la pilota del deute a la Seguretat Social. Què han fet les administracions públiques i els organismes de control, com la mateixa Inspecció de Treball  o el departament de treball davant aquest problema i perjudici social?  Era viable el manteniment dels llocs de treball i els salaris dels empleats d’haver-se mantingut obert l’esmentat centre residencial? Per què no s’ha reunit al personal i s’ha dialogat amb el mateix? La continua, injusta i persistent condemna a l’atur de tants dels nostres conciutadans dibuixa un panorama molt preocupant i problemàtic,  que posa de relleu la ineficiència de tanta burocràcia i organismes públics, la mala gestió i irresponsabilitat d’alguns empresaris i la manca d’ètica i compromís socials de les entitats bancàries. És una mostra més de la supeditació de tot, especialment les persones, a l’objectiu del guany immediat i els interessos econòmics i financers que malmeten la societat i desacrediten la mateixa política.
Sobra burocràcia i manca eficiència, falta justícia i sobren arbitrarietats, falta feina i sobren especuladors, necessitem més ètica i compromís social, i sobra indiferència i neutralitat. Necessitem revulsius per capgirar la situació, per superar la por, per  incentivar l’esperança i lluitar per una societat millor, on la dignitat i els drets fonamentals de les persones valguin més que els índexs de la borsa i on la política, com art suprem de servir el be comú, no quedi condicionada o supeditada als interessos d’especuladors econòmics de tota mena i condició.
Ramon Llorente Varela