dilluns, 3 de desembre de 2012

ATUR I JUBILACIÓ: INJUSTOS REQUISITS

El greu problema de l'atur, que de manera preocupant i galopant afecta la nostra societat, i sense la solució del qual difícilment no és concebible que es puguin resoldre altres problemes derivats com són els impagaments d'hipoteques, crèdits, lloguers, impostos, l'atonia del comerç, etc., posa en relleu la insuficiència dels recursos públics destinats a les persones i famílies afectades per la pèrdua del treball.
El treball com a mitjà de guanyar-se la vida, vincle amb la societat i punt de referència social, per mitjà del qual ens situem al món, és un bé necessari i imprescindible que requereix del compromís de tots per evitar una crisi social que serà molt més greu que la crisi econòmica que des de fa cinc anys ens atemoreix, ens empobreix i insolidaritza. De poc valen les grans idees i projectes estel·lars d'alguns, si prèviament no s'eradica el drama de l'atur, es promou el treball digne, i es posa fi a la precarietat, donant més valor a la dignitat de la persona que al diner i les economies financeres.
La por a perdre la feina, la caiguda de tantes famílies per sota del llindar de la pobresa, la moda de retallar dràsticament en serveis públics imprescindibles com són l'educació, la salut o serveis socials, incloent-hi atur i pensions, anuncien, més enllà de la crisi econòmica, una preocupant i inevitable crisi social de conseqüències imprevisibles.
I el debilitament de les conquestes de l'estat del benestar, origen del foment dels drets humans i els drets socials hauria de preocupar igualment tots els responsables socials, els poders fàctics, polítics i econòmics. Una societat que no sap salvaguardar la dignitat dels seus pobres difícilment podrà mantenir la seguretat dels seus rics.
Però, d'acord amb el títol d'aquesta columna, vull referir-me a una situació legalment injusta, per desproporcionada i discriminatòria, que afecta treballadors propers a l'edat de jubilació i que perden el seu lloc de treball per acomiadament o tancament de l'empresa. En molts casos, després d'una extensíssima vida laboral, havent cotitzat més de 38 anys, es troben abocats a la pèrdua de part de la pensió de jubilació per no tenir l'edat reglamentària de 65 anys. Persones amb 59 o més anys, tot i acreditar 38 o més anys de cotitzacions a la Seguretat Social, després de dos anys d'atur, es veuen obligats a sol·licitar la jubilació tot i perdre un important percentatge d'aquesta, que ja no recuperen mai més.
No seria més just que aquestes persones, considerant la seva dilatada contribució a la Seguretat Social, un cop esgotat l'atur, poguessin percebre el 100% de la pensió, independentment de l'edat?
Hi ha molts damnificats per la crisi econòmica que veuen incrementat el seu dany per lleis i normes injustes, mancades de proporcionalitat i sentit comú. I s'hi hauria de posar remei.


Ramon Llorente Varela

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada