dilluns, 10 de setembre de 2012

MÉS LLENYA CONTRA ELS DÈBILS

O nego que possiblement la voluntat dels nostres governants, en el moment de decidir les reformes laborals últimes, hagi estat facilitar la reactivació econòmica, incrementar les inversions productives i impulsar la creació de llocs de treball. Però la realitat a nivell de carrer és molt distinta d'aquests principis escrits en paper oficial: de moment, ni les reformes del Sr. Zapatero, ni les reformes del Sr. Rajoy han contribuït a crear més llocs de treball ni a impulsar la confiança dels empresaris per invertir. De moment, el drama de l'atur i la contínua pèrdua de protecció social i debilitació dels drets econòmics dels treballadors és el que experimentem a la nostra societat. Més acomiadaments, més precarietat, més indefensió, més desorientació i menys esperança. I és evident que, sense creació de riquesa i de llocs de treball dignes, la societat emmalalteix i posa en entredit la cohesió social i la pròpia existència de l'estat del benestar, que fins fa poc estava en boca de tots. És un drama davant del qual cal reaccionar amb valentia i generositat, i no castigant més els més dèbils.
Acomiadar ja no és gaire obstacle: no hi ha salaris de tramitació des de l'entrada en vigor del Reial Decret Llei 3/2012, s'ha facilitat al màxim poder acomiadar amb la indemnització mínima de 20 dies per any, no només per tenir pèrdues, cosa raonable, sinó també per reducció de beneficis, extrem que considero greument antisocial, especialment amb la que està caient. I no parlem de les reformes del sistema de pensions i seguretat social, que sempre tenen un clar objectiu: pèrdua de drets i rebaixa de les pensions. També cal posar de relleu que les grans institucions de l'Estat que presten i controlen serveis públics, relacionats amb el treball, com ara la Seguretat Social, l'Inem o el Fogasa estan més mediatitzats per l'afany recaptatori de Hisenda que per servir amb eficiència la ciutadania.
Un altre camp de desprotecció dels dèbils, impensable anys enrere, és el judicial. On és el principi de celeritat? On és el compromís d'una bona i eficaç administració al servei de la justícia? Qui persegueix els irresponsables que tanquen empreses sense abonar ni un euro i aboquen als treballadors a cobrar, exclusivament, del Fons de Garantia Salarial? Per què és tan difícil fer pagar als responsables d'entitats i empreses, en casos en els quals aquests s'han lucrat injustificadament i a mans plenes, i deixen els treballadors a la misèria, tot carregant a l'erari públic el pagament de salaris i indemnitzacions? Com es pot entendre que un judici d'invalidesa, d'una persona a la qual se li ha denegat o retirat la pensió per la seguretat social, i queda sense cap ingrés, se li assenyali la data de judici a un any i mig vista?
Aquestes i moltes altres preguntes haurien de fer reaccionar a tots els responsables polítics i judicials, i haurien de ser un revulsiu per adoptar mesures que podessin donar protecció a la justícia i confiança a la ciutadania. No pot ser que quedem abocats a la desesperança, constatant com campa la llei de la selva i del més fort, o dels més defraudadors i antisocials. Els mitjans de què disposa l'Estat, cal que es posin al servei, no de perseguir al dèbil, sinó de fer complir la llei, emparar la justícia i evitar el frau i les corruptel·les, oferint protecció i confiança a la ciutadania.


Ramon Llorente Varela

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada