dilluns, 21 de maig de 2012

Ètica, crisi i drets

Des del 10 de desembre de 1948, data en què es va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans per l'Assemblea General de les Nacions Unides, la humanitat ha anat avançant i també retrocedint pel que fa la pràctica i respecte als drets humans. Mai s'han dut a la pràctica, i continua essent una utopia per a la major part de la humanitat. Però els drets humans continguts en aquella declaració són o haurien de ser la línia essencial que separés l'ètica de la lluita del campi qui pugui, la solidaritat i la col·laboració de l'individualisme ferotge, la defensa de la dignitat humana, sense exclusió, de la idolatria del benefici i del diner. Però, en els moments actuals, estem constatant com sembla que retornem cap a situacions de por i de manca de convenciment personal i col·lectiu per situar la dignitat de les persones per sobre de l'avarícia i la voracitat dels mercats.
Una simple mirada sobre la nostra pròpia societat, dita del benestar i avançada, ens fa pujar els colors al constatar situacions d'emergència social, més pròpies de països del tercer món que de la pròspera i rica Europa. On és el dret a que tothom gaudeixi d'un nivell de vida adequat que li asseguri la salut i el benestar, tant per a ell com per a la seva família, i que inclou l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris, així com la suficient protecció en cas d'atur, malaltia, invalidesa...? On és l'efectivitat de la transcendent declaració que proclama el dret de tothom al treball? I així podríem anar desgranant molts altres drets que desgraciadament estan lluny de ser efectius i reals per a molts dels nostres conciutadans. I seria un greu error pensar que qui no disposa d'aquests drets és perquè no s'ho mereix. És veritat, i és exigible, que els drets comporten obligacions, perquè els drets s'han d'exercir en la comunitat humana en la qual convivim amb un esperit de fraternitat.
Però l'economia i els antisocials mercats financers s'organitzen en ordre a l'obtenció del màxim benefici possible, encara que sigui indecent i a costa i amb menyspreu de les persones i la seva dignitat, tot incrementant la vulnerabilitat i l'empobriment de moltes persones i famílies. I això evidencia que de la proclamació dels drets universals a aconseguir que es posin a la pràctica hi ha una llarga distància, que es manté a la nostra societat davant la impotència dels capdavanters polítics, desorientats i confusos, i la indiferència de molts, malgrat la lluita permanent d'uns pocs. Però o ens en sortim tots, o tots pagarem el drama del fracàs col·lectiu al quals ens porta la voracitat d'uns pocs, que, esclaus de la religió del benefici, actuen sense ètica.
L'ètica social que s'arrela i es fonamenta en la declaració universal dels drets humans és el camí per impulsar seriosament un canvi personal i social que faci possible unes noves relacions, una nova realitat i una societat més solidària, amb persones més compromeses, actives i participatives, on les necessitats dels pobres tinguin preferència sobre els capricis dels rics i els drets dels treballadors respecte als increments del benefici.

Ramon Llorente Varela

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada