divendres, 11 de maig de 2012



Actuació d’ofici

sobre les plusvàlues en les execucions hipotecàries i dacions en pagament, i de l’Impost sobre l’incrementa de valor dels terrenys
de naturalesa urbana


La greu situació econòmica que afecta a bona part de  la ciutadania, com a conseqüència de la crisi i la xacra de l’atur, està provocant que molts dels nostres conciutadans i famílies es trobin impossibilitats per assumir els rebuts mensuals dels préstecs hipotecaris que tenien concedits sobre els seus habitatges, motiu pel qual les entitats financeres acaben per endegar els corresponents procediments d’execució hipotecària que suposen la subhasta i la pèrdua de l’habitatge al propietari deutor.

El drama que representa la pèrdua de l’habitatge, i per tant l’esforç i els estalvis que durant anys ha fet una família, perquè l’adquisició de la llar sol representar la màxima inversió en la vida de la majoria de les persones, es troba davant una legislació fiscal que ignora el que representa la pèrdua de l’habitatge. Efectivament, en termes fiscals, aquesta pèrdua es considera simplement una venda i, per tant es liquida al suposat “venedor” -la persona o persones sense ingressos que no han pogut assumir els rebuts del la hipoteca- el rebut amb l’import corresponent a l’impost de la plusvàlua,”Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana”,  pel “benefici” que suposadament li genera la “venda” del seu habitatge.
Segons l’article 104.1 del RDL 2/2004, pel que s’aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), “L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut directe que grava l’increment de valor que experimentin aquests terrenys i es posa de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat dels terrenys per qualsevol títol o de la constitució o transmissió de qualsevol dret real de gaudi, limitatiu del domini, sobre aquests terrenys.”

Així mateix, l’article 106.1.a) estableix que són subjectes passius del mateix “en les transmissions de terrenys o en la constitució o transmissió de drets reals de gaudi limitatius del domini a títol lucratiu, la persona física o jurídica, o l’entitat a què es refereix l’article 35.4 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, que adquireixi el terreny o a favor de la qual es constitueixi o es transmeti el dret real de què es tracti.”

L’aplicació d’aquesta normativa suposa que el municipi acabi per reclamar a les persones que han perdut el seu habitatge, habitualment amb els ajuts i les prestacions socials esgotades, i amb greus dificultats per assumir les pròpies despeses de subsistència quant als aliments i la pròpia recerca d’un nou habitatge, un impost per un concepte –una plusvàlua- que fàcilment es pot entendre i mantenir que en cap moment s’ha arribat a generar.

Cal ressaltar que l’aplicació de les lleis, si no es fa amb sentit comú i un esperit de finalitat social i equitat, pot generar situacions cafquianes i totalment injustes. En aquest sentit, partint de que disposa la Llei general tributària (Ley 58/2003, de 17 de diciembre) a l’article 3, “Principios de la ordenación y aplicación del sistema tributario”, que “La ordenación del sistema tributario se basa en la capacidad económica de las personas obligadas a satisfacer los tributos y en los principios de justicia, generalidad, igualdad, progresividad, equitativa distribución de la carga tributaria y no confiscatoriedad.”, hauríem d’entendre que només es pot gravar amb impostos a les persones, en aquest cas contribuents, que disposin d’una capacitat econòmica gravable: rendes, beneficis, consum, patrimoni o plusvàlues.
En el cas de la pèrdua de l’habitatge per la execució hipotecària, és evident que la persona que te el deute ha acabat per ser insolvent i no ha pogut mantenir el pagament de les seves obligacions financeres. És més que evident que no existeix cap plusvàlua a favor de la persona que ha perdut el seu habitatge.

Donat el desequilibri legal existent a favor de les entitats bancàries, per un procediment i normes hipotecàries que afavoreixen objectiva i descaradament als titulars del crèdits en contra dels executats, sol ser habitual que acabin, no només amb la pèrdua de la propietat, sinó amb l’embargament de qualsevol mena d’ingressos, si els té o els arriba a tenir en algun moment, amb el desnonament i desallotjament de l’habitatge i, per rematar la jugada, mantenint un important deute amb la entitat financera per la diferència de valor entre el preu taxat al moment de concedir la hipoteca i el valor, àmpliament devaluat, per les quals es valoren els habitatges en les taxacions finals d’aquests processos judicials.

És en aquest sentit la norma no hauria d’ignorar aquesta situació i partint d’aquesta realitat social que afecta a les persones, evitar que el perjudicat i executat hagi d’assumir el cost d’un impost, que en realitat es basa en un suposat benefici o venda inexistents.

És evident que la competència per reformar la definició de l’impost sobre la plusvàlua correspon en aquests moments a l’estat, però tampoc es pot obviar que l’Ajuntament és l’únic i directe beneficiari de l’impost, motiu pel qual entenem que és adequat que l’Ajuntament pugui formar un criteri propi per aquests casos i el pugui aplicar en la mesura de les seves possibilitats.
Per tot això, el Defensor de la Ciutadania formula la següent

RECOMANACIÓ:

Que quan en tots aquells casos de pèrdua d’habitatge per part de ciutadans que han estat objecte d’execució hipotecària, hagi finalitzat per l’adjudicació en subhasta o per dació en pagament o qualsevol altra figura jurídica, i per tant amb la pèrdua de l’habitatge del ciutadà hipotecat, s’apliqui un criteri interpretatiu de l’article 3 de la Llei General Tributària, entenent que no es devenga cap deute tributari d’aquell que ha perdut el seu habitatge, per inexistència objectiva de plusvàlua. I si s’interpretés que formalment no és possible tal actuació, caldria valorar la necessitat de fixar una subvenció, amb caràcter únic i extraordinari, pel mateix import emès en l’impost que pugui suposar la compensació d’aquesta liquidació de la plusvàlua.

I simultàniament convindria que l’Ajuntament sol·licités als estaments estatals que corresponguin la inclusió en la normativa d’una nova exempció de l’impost pels supòsits de les transmissions que siguin resultat de procediments d’execucions dels deutes hipotecaris i quan aquestes tinguin per objecte l’habitatge habitual de l’afectat.



Ramon Llorente Varela
Defensor de la Ciutadania de Girona
Girona, 10 de maig de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada