dilluns, 17 de desembre de 2012

USURERS I ESTAFADORS

Quan més dificultats i problemes hi ha a la societat, quan més necessiten les persones de la comprensió i ajuda dels altres, apareixen a l'escenari personatges que fan de l'engany i de la mentida el seu negoci particular i repugnant. Abusant de la bona fe i de la confiança immerescuda, hi ha gent sense escrúpols que estafen fins a límits impensables, utilitzant tota mena de recursos, legalismes i artimanyes, per finalment causar més misèria i dolor a les persones necessitades. I aquesta manca d'honestedat i d'ètica d'usurers i estafadors no sempre queda al descobert, ni és denunciada com correspondria, contribuint a crear més injustícia i desànim en una societat cada cop més desencisada, desarmada èticament i desprotegida socialment. Tres exemples recents, viscuts des del meu compromís de lluita per la justícia, i amb contacte directe amb les persones afectades, deixen molt patent aquesta situació d'abús de la bona fe que alguns practiquen indecentment, sense cap mena d'ètica i sense cap mena d'escrúpol, només moguts per l'avarícia i l'amor al diner.
El primer cas és el d'un empresari, que no mereix aquest nom, i que crea una nova empresa, amb diferent seu social, amb nova denominació però exercint la mateixa activitat i amb els mateixos clients de l'anterior, i fins i tot traspassant part de la plantilla, fent-los perdre l'antiguitat si volien treballat a la nova societat. Després de traspassar els actius d'una societat a l'altra, i deixar la primera totalment insolvent, comunica a la resta de treballadors l'acomiadament per causes de crisi econòmica, no abonant-los ni un euro, amb la pretensió que vagin a cobrar del Fons de Garantia Salarial. Aquest energumen ho ha preparat tot, immoralment assessorat, per perjudicar els treballadors i els proveïdors, i per riure's de les lleis, els tribunals i l'Estat. Si ho aconseguirà o no dependrà de la Justícia. Espero poder continuar creient que els tribunals fan justícia.
El segon cas és d'un treballador que confia el seu cas d'acomiadament a un assessor jurídic, li atorga poders i de bona fe pensa que està en bones mans. L'assessor inicia els tràmits legals, no informa el seu client i li va donant llargues dient-li que quan estigui tot resolt ja l'avisarà. Passen els mesos i els anys. Quan finalment el treballador descobreix, compareixent al jutjat, que el seu assessor ja ha cobrat el que havia reclamat per acomiadament, denuncia aquest estafador. Però les desgràcies no vénen mai soles, i la comissió ?deontològica del col·legi professional al qual pertany aquest estafador comunica al treballador que la denúncia presentada contra aquest individu s'ha arxivat per prescripció. Caldrà esperar que per la via penal aquest pobre treballador pugui ser compensat i el malfactor hagi de pagar pel delicte comès.
El tercer cas és el d'un prestamista barceloní que, després de deixar 8.000 euros a una senyora gran necessitada, li fa signar uns poders notarials i uns documents que s'han utilitzat per demanar una hipoteca sobre l'habitatge propietat de la senyora. Un segon prestamista ha comprat el deute de l'anterior i pretén desnonar-la del seu habitatge. Caldrà esperar que la justícia s'imposi i els malfactors usurers no se surtin amb la seva. Si la justícia no actua amb celeritat i contundència, els usurers i estafadors continuaran delinquint i abusant de les persones de bona fe, deixant la societat èticament desprotegida.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 10 de desembre de 2012

DECISIÓ D’OFICI
  
El Defensor de la Ciutadania de Girona, conscient i preocupat per les negatives conseqüències que, dia a dia, es van produint a la nostra ciutat a causa de la problemàtica social dels desnonaments, xacra contra la qual tots hem d’actuar, creu necessari que, per part de l’Ajuntament, s’insisteixi en la crida a la responsabilitat d’institucions, entitats i organismes implicats a fi de donar solució a aquest drama.

Certament que l’Ajuntament no disposa ni de les competències necessàries ni dels recursos adequats per solucionar aquesta extensa i preocupant problemàtica, per si sol, però com a administració més propera a la ciutadania i que coneix i pateix les conseqüències directes dels processos judicials dels desnonaments, és la que més interès i accions ha d’impulsar  per cercar solucions raonables i justes.

Tal com diu el manifest aprovat pel Fòrum de Síndics, sindiques, defensors i defensores de Catalunya el passat 15 de novembre de 2012, “l’immens preu humà que s’està pagant per aquest drama no s’ho pot permetre una societat que, com diu la Constitució, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia i la igualtat”.

I la solució al problema de l’habitatge no es pot afrontar per interessos o criteris partidistes o de conveniència política, no ha de ser una arma de confrontació, sinó que s’ha d’afrontar amb voluntat de contribuir a fer una societat més justa entre tots i des del compromís de garantir els drets fonamentals de les persones, incloent-hi el dret a l’habitatge. En aquest sentit, el nostre Ajuntament és part fonamental i impulsor d’una eina importantíssima com és la Taula de Coordinació Local pel Dret a l’Habitatge de Girona, circumstància que cal ressaltar i agrair.
  
Per això, i conscient del meu compromís en defensa dels drets de la ciutadania que crec compartir amb tots els membres del Consistori, faig d’ofici, la següent:  

RECOMANACIÓ

Que el nostre Ajuntament, amb el consens de tots els seus integrants, impulsi polítiques valentes de promoció i creació d’habitatge social, reclami mesures adequades a les instàncies competents, polítiques o judicials, per minorar i solucionar les conseqüències dels desnonaments i lideri accions de negociació amb entitats bancàries per implementar el lloguer social i aconseguir una moratòria real i efectiva de tots els processos en marxa i que situï al nostre municipi com a garant del dret a l’habitatge.
  

Ramon Llorente Varela
Defensor de la ciutadania de Girona

Girona, 29 de novembre de 2012

10 de desembre de 2012: 64 anys de la declaració universal dels drets humans

"En temps difícils i problemàtics com els que ens ha tocat viure,
la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser el far orientador
de comportaments i decisions de persones i governs"

 Com de forma clara i precisa deia el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1948, el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la humanitat són el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món. Fa seixanta-quatre anys que les Nacions Unides van proclamar la seva fe en els drets humans, com a objectiu i eina indispensable en la lluita i salvaguarda de la dignitat i el valor de la persona humana, tot proclamant la igualtat d'homes i dones i assumint com a compromís col·lectiu la promoció del progrés social i la millora del nivell de vida dintre d'una llibertat més àmplia.
La Declaració Universal de Drets Humans és una fita brillant del progrés de la humanitat, que ha costat incomptables sacrificis, lluites i pèrdues, des de l'esperança d'aconseguir el reconeixement de la dignitat humana com a valor fonamental a les nostres societats. Podem dir que aquesta declaració és la carta magna, la base ètica d'un ideal comú que cal difondre i fer realitat en tots els pobles i nacions. I en temps difícils i problemàtics com els que ens ha tocat viure, la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser el far orientador de comportaments i decisions de persones i governs. Ara, més que mai, cal remarcar que la persona no és un mitjà o un instrument al servei del diner o de les economies.
Els Síndics i Defensors de la ciutadania, des de la proximitat i el compromís directe amb els nostres pobles i ciutats, vivim amb preocupació creixent el debilitament i la pèrdua de drets dels nostres conciutadans, en aspectes tan necessaris com l'habitatge, el treball, la salut, les pensions o els serveis socials. I unim les nostres veus per recordar que els drets fonamentals, continguts en la Declaració, no poden quedar en simples proclames o intencions, sinó que han de ser normes d'inspiració i transformació de les nostres societats i de la nostra realitat política i econòmica, per fer un món millor, més just i humà.
Per això, des del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores locals de Catalunya, any rere any, ens sumem a la celebració de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans reclamant insistentment que els drets humans es respectin i es facin efectius per a totes les persones, en igualtat de condicions, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
I volem recordar que l'exercici dels drets ha d'anar acompanyat d'un comportament fraternal i solidari amb totes les persones, ja que, com diu l'article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.

* Síndics, síndiques, defensors i defensores locals de: Arenys de Mar, Argentona, Badalona, Barcelona, Cambrils, Cornellà, Figueres, Gavà, Girona, Igualada, la Seu d'Urgell, l'Escala, Lleida, Lloret de Mar, Manlleu, Mataró, Mollet del Vallès, Palamós, Reus, Ripoll, Ripollet, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Boi de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Feliu de Llobregat, Sant Jaume d'Enveja, Sant Jordi Desvalls, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Tortosa, Viladecans, Vilafranca del Penedès, Vilanova del Vallès i Vilanova i la Geltrú, i síndics agregats de: Gandia, Palma de Mallorca, Paterna, Segòvia, Vigo i Vitòria-Gasteiz.

M. GLÒRIA VALERI I FREDERIC PRIETO

dilluns, 3 de desembre de 2012

ATUR I JUBILACIÓ: INJUSTOS REQUISITS

El greu problema de l'atur, que de manera preocupant i galopant afecta la nostra societat, i sense la solució del qual difícilment no és concebible que es puguin resoldre altres problemes derivats com són els impagaments d'hipoteques, crèdits, lloguers, impostos, l'atonia del comerç, etc., posa en relleu la insuficiència dels recursos públics destinats a les persones i famílies afectades per la pèrdua del treball.
El treball com a mitjà de guanyar-se la vida, vincle amb la societat i punt de referència social, per mitjà del qual ens situem al món, és un bé necessari i imprescindible que requereix del compromís de tots per evitar una crisi social que serà molt més greu que la crisi econòmica que des de fa cinc anys ens atemoreix, ens empobreix i insolidaritza. De poc valen les grans idees i projectes estel·lars d'alguns, si prèviament no s'eradica el drama de l'atur, es promou el treball digne, i es posa fi a la precarietat, donant més valor a la dignitat de la persona que al diner i les economies financeres.
La por a perdre la feina, la caiguda de tantes famílies per sota del llindar de la pobresa, la moda de retallar dràsticament en serveis públics imprescindibles com són l'educació, la salut o serveis socials, incloent-hi atur i pensions, anuncien, més enllà de la crisi econòmica, una preocupant i inevitable crisi social de conseqüències imprevisibles.
I el debilitament de les conquestes de l'estat del benestar, origen del foment dels drets humans i els drets socials hauria de preocupar igualment tots els responsables socials, els poders fàctics, polítics i econòmics. Una societat que no sap salvaguardar la dignitat dels seus pobres difícilment podrà mantenir la seguretat dels seus rics.
Però, d'acord amb el títol d'aquesta columna, vull referir-me a una situació legalment injusta, per desproporcionada i discriminatòria, que afecta treballadors propers a l'edat de jubilació i que perden el seu lloc de treball per acomiadament o tancament de l'empresa. En molts casos, després d'una extensíssima vida laboral, havent cotitzat més de 38 anys, es troben abocats a la pèrdua de part de la pensió de jubilació per no tenir l'edat reglamentària de 65 anys. Persones amb 59 o més anys, tot i acreditar 38 o més anys de cotitzacions a la Seguretat Social, després de dos anys d'atur, es veuen obligats a sol·licitar la jubilació tot i perdre un important percentatge d'aquesta, que ja no recuperen mai més.
No seria més just que aquestes persones, considerant la seva dilatada contribució a la Seguretat Social, un cop esgotat l'atur, poguessin percebre el 100% de la pensió, independentment de l'edat?
Hi ha molts damnificats per la crisi econòmica que veuen incrementat el seu dany per lleis i normes injustes, mancades de proporcionalitat i sentit comú. I s'hi hauria de posar remei.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 19 de novembre de 2012

NOVA OFICINA JUDICIAL. PERÒ, ON ÉS LA JUSTíCIA?

La burocràcia i la parafernàlia que envolta i acompanya l'exercici del poder judicial, massa vegades dificulten i limiten el dret fonamental de la ciutadania a gaudir d'una justícia àgil, eficient i ?exemplar. En els últims anys hem constatat moltes proclames polítiques, moltes reestructuracions i reformes legislatives, molts objectius i estratègies, moltes inversions en edificis i noves tecnologies, però hi ha veritable i autèntica voluntat per fer que la justícia funcioni amb celeritat i eficàcia? Aquesta pregunta s'hauria de respondre per part de tots els que d'una o altra manera intervenen en el món judicial: jutges, col·legis professionals, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris i justiciables.
Una societat on la justícia no funciona, o funciona malament i tard, és una societat injusta i desprotegida. No podem oblidar que la defensa del bé comú, la lluita per la justícia i la protecció eficaç dels drets de les persones és el que justifica l'existència dels òrgans judicials. Si això no funciona, el descrèdit i la desconfiança respecte a tribunals i jutges s'incrementa, justificadament, de forma alarmant.
Els jutges haurien de creure i estar compromesos amb la justícia, com a valor, inspiració i horitzó de totes les seves decisions. Els jutges i tribunals no es poden limitar a actuar com a simples robots acrítics, aplicant amb literalitat les normes i lleis, obviant la finalitat última de la seva imprescindible funció, que és impartir justícia més enllà de les simples formalitats i aparences, i partint del màxim coneixement de la realitat, perquè sense conèixer la veritat no és possible la justícia.
I pel que fa a la jurisdicció social, o laboral, cal constatar que s'ha anat degradant cada dia més. Anys enrere, la jurisdicció social era envejada pels agents de la resta de jurisdiccions pels principis que la inspiraven i la feien més flexible i humana: la celeritat, l'oralitat i la immediació. Avui hi ha més jutjats socials, més mitjans tecnològics, més edificis i jutges, i no obstant els justiciables estan més mal atesos i veuen com solen passar mesos i mesos abans de tenir resolt un problema de salaris impagats, d'invalidesa, etc.
No es pot jugar amb la subsistència de les persones ni s'ha de perdre de vista que darrere de cada expedient judicial hi ha persones que demanden solució urgent als seus problemes i conflictes. Una resolució tardana, una sentència amb massa retard, sempre serà injust. La celeritat en els temes socials és imprescindible i inqüestionable, i cal que preguin mesures tots els responsables.
No podem quedar indiferents quan a un ciutadà que reclama per uns salaris, per una invalidesa o per una altra causa justificada se'l citi a judici a més d'un any vista. I casos concrets, cada dia se'n produeixen: en una demanda d'invalidesa presentada el juliol de 2012 s'ha assenyalat la vista del judici per al gener de 2014... Ningú preocupat per la justícia pot restar indiferent davant aquest terrabastall. Amb el silenci i la indiferència no fem res més que contribuir a la injustícia i la insolidaritat, convertint-nos en còmplices.
Com deia sàviament un pensador, perquè triomfi el mal només cal que els bons no actuïn. Hem d'actuar, i hem de trencar el silenci sobre temes que afecten negativament la vida i els drets de les persones
.

Ramon Llorente Varela

divendres, 16 de novembre de 2012

 
MANIFEST DEL FÒRUM DE SINDICS/SINDIQUES, DEFENSORS I DEFENSORES LOCALS CONTRA ELS DESNONAMENTS

Els síndics, síndiques, defensors i defensores locals, en contacte directe amb la realitat social dels nostres municipis, i sabedors de les necessitats dels nostres conciutadans i conciutadanes, constatem la dramàtica situació en que moltes persones i famílies es troben, a resultes de processos judicials, essencialment pels fatídics procediments d’execució hipotecària. No volem ser simples observadors ni podem consentir que aquesta dura realitat es silenciï o es redueixi a un problema entre particulars. La pèrdua de l’habitatge habitual és el punt culminant d’un gravíssim problema social del que l’únic beneficiari solen ser les entitats bancàries, que potser de forma irresponsable van abusar d’una posició de privilegi atorgant hipoteques més que qüestionables, essent els perjudicats els beneficiaris inicials de l’hipoteca i la societat en general. Cal no oblidar que, en molts casos, els problemes d’impagament han sobrevingut per causa de la crisi i la dura realitat (imprevisible) de l’atur forçós.
Considerem que la despossessió de l’habitatge, per impagament del crèdit hipotecari, és per a centenars i milers de famílies el principi d’un drama sagnant que cap societat justa ha de permetre: doncs no només es permet, legalment, que perdin el seu habitatge i amb ell els estalvis del seu treball, sinó que quedin endeutats de per vida, proscrits de l’econòmica normalitzada i condemnats a viure i treballar en la clandestinitat.
Constatem que la pèrdua de drets fonamentals, i el de l’habitatge ho és, aboca irremissiblement a la marginació i l’exclusió social, acompanyada moltes vegades amb la pèrdua de la salut, la desesperança i l’aïllament social. En situacions tant greus com la guerra dels desnonaments, iniciada i dirigida desvergonyidament per les entitats bancàries, no ens podem parar a examinar la part de responsabilitat de les famílies afectades, que alguna en tenen. La societat, i essencialment les administracions públiques, i especialment els nostres ajuntaments, davant aquest terrible terrabastall sense aturador, s’han de comprometre a posar fi a aquesta lacra dels desnonaments, i a evitar la condemna econòmica dels afectats, als que no podem negar una segona oportunitat, sense perjudici de cercar, posteriorment, una sortida raonable i equitativa pel banc o entitat bancària.
Considerem que, en general, les entitats bancàries han actuat, especialment en els anys de la bombolla immobiliària, mogudes per una desmesurada afició usurària, amb imprudència i fins i tot amb engany. I està demostrat, com deia Aristòtil, que les majors injustícies són les realitzades per aquells que es regeixen per la desmesura, no pels que són impulsats per la necessitat.
Constatem que, fins ara, la pràctica majoritària dels jutges i tribunals de justícia, lligats per lleis injustes i extemporànies, com és la que regula la legislació espanyola de l’execució hipotecària, semblen més oficines recaptatòries de les entitats bancàries que institucions de defensa de la justícia i l’equitat.
Pl. de la Vila, 1 – 08921 Santa Coloma de Gramenet – Tel. 93 462 40 12 – Fax 93 385 03 11 – forumsd@forumsd.cat SOCIS: ARENYS DE MAR ARENYS DE MUNT ARGENTONA BADALONA BARCELONA CAMBRILS CORNELLÀ DE LLOBREGAT FIGUERES GAVA GIRONA GRANOLLERS IGUALADA LA SEU D’URGELL L’ESCALA LLEIDA MANLLEU MATARÓ MOLLET PALAMÓS REUS RIPOLL RIPOLLET RUBI SABADELL SALT SANT BOI DE LLOBREGAT SANT CUGAT DEL VALLÈS SANT FELIU DE GUÍXOLS SANT FELIU DE LLOBREGAT SANT JAUME D’ENVEJA SANT JORDI DESVALLS SANTA COLOMA DE GRAMENET TARRAGONA TERRASSA TIANA TORTOSA ULLDECONA VILADECANS VILAFRANCA DEL PENEDÈS VILANOVA DEL VALLÈS VILANOVA I LA GELTRÚ AGREGATS: CALVIÀ PALMA PATERNA SEGOVIA VIGO VITÒRIA Denunciem que l’actual llei hipotecària és de 1909, amb les posteriors modificacions incloses, i que l’explosió de la bombolla immobiliària de l’any 2007 ha superat el marc social i econòmic del moment de la seva redacció convertint–la, paradoxalment, no en defensa del drets sinó en una eina d’extorsió que cal canviar urgentment.
Coneixem i valorem molt positivament l’esforç que des d’alguns estaments de la judicatura s’està fent per trobar escletxes legals que pal·liïn aquesta fractura entre legalitat i realitat, i constatem els recents moviments polítics que semblen, per fi, cercar algun tipus de solució a la legislació fins ara vigent.
Tota aquesta preocupació i denúncia es va concretar en els documents que com a defensors locals vam donar a conèixer conjuntament al novembre de 2010: "Límits a l'embargament del salari - Hipoteques / deutes administració"; i al manifest i proposta de recomanació d’ofici, presentada al març de 2011, amb el títol de: "Defensa del dret a l’habitatge i contra la exclusió social", lliurat també als Parlaments Català i Espanyol.
Demanem al poder polític que escolti el poble i que redacti un nou marc legal que respongui a la nova realitat i exigim que ho faci ràpidament, aturant ja qualsevol actuació de desnonament. Demanem que defensi a les persones amb la mateixa generositat que ho fa amb les entitats bancàries.
Els sotasignats, tot i observar els últims moviments de polítics i bancs, pensem que no es pot retardar per més temps una solució extraordinària i urgent a tant de dolor i drama social, com el que han provocat les execucions hipotecàries i els nombrosos els desnonaments. L’immens preu humà que s’està pagant per aquest drama no s’ho pot permetre una societat que, com diu la Constitució, propugna com a valors superiors dels seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia i la igualtat. I la solució no es pot afrontar amb criteris partidistes o de conveniència política, sinó amb voluntat de contribuir a fer una societat més justa des del compromís de garantir els drets fonamentals de les persones, entre els que figura el dret a un habitatge digne.
Per això, els síndics, sindiques, defensors i defensores locals, organitzats i units en el Fòrum, compromesos en la defensa dels drets de la ciutadania, treballarem des dels nostres municipis perquè s’impulsin polítiques valentes de promoció i creació d’habitatge social i proposarem als nostres ajuntaments l’adopció d’acords perquè les instàncies competents, mentre no es reformin les actuals, injustes i obsoletes lleis hipotecàries , s’adopti, urgentment, per Decret llei una moratòria que paralitzi tots els procediments en marxa per un període de dos anys, sense perjudici de cercar mesures, ajudes i alternatives que minorin i solucionin el dolor i el drama de tantes i tantes famílies (moltes d’elles ja desnonades). Volem que les administracions i els responsables públics passin de ser observadors a ser actors, tot impulsant uns canvis que imposin raonabilitat, justícia i solidaritat.

Mollet del Vallés, a 15 de novembre de 2012.

dilluns, 5 de novembre de 2012

PAREM ELS DESNONAMENTS!

La dramàtica situació en què molts dels nostres conciutadans i famílies es troben a resultes de milers de processos judicials, essencialment pels fatídics procediments d'execució hipotecària, no es pot silenciar ni reduir a un problema entre privats. La pèrdua de l'habitatge habitual és el punt culminant d'una gravíssima injustícia social de la que l'únic beneficiari sol ser l'entitat bancària, que potser de forma irresponsable va abusar d'una posició de privilegi atorgant hipoteques més que qüestionables, i els perjudicats són en primer lloc els beneficiaris inicials de la hipoteca i la societat en general. La despossessió de l'habitatge, per impagament del crèdit hipotecari, és per a centenars i milers de famílies el principi d'un drama sagnant que cap societat justa ha de permetre: perquè no només es permet, legalment, que perdin el seu habitatge i amb ell els estalvis de la seva vida, sinó que queden endeutats de per vida, queden proscrits de l'economia normalitzada i són condemnats a viure i treballar en la clandestinitat.
La pèrdua de drets fonamentals, i el de l'habitatge és un drama, aboca irremissiblement a la marginació i l'exclusió social, acompanyada moltes vegades amb la pèrdua de la salut, la desesperança i l'aïllament social. Certament que en situacions tan greus com la guerra dels desnonaments, iniciada i dirigida desvergonyidament per les entitats bancàries, no ens podem parar a examinar la part de responsabilitat de les famílies afectades, que alguna en tenen. La societat, i essencialment les administracions públiques, s'han de comprometre a posar fi a aquesta lacra dels desnonaments, i a més s'ha d'evitar la condemna econòmica dels afectats, als quals no podem negar una segona oportunitat, sense perjudici de cercar, posteriorment, una sortida raonable i equitativa per al banc o entitat bancària. Però els poderosos, i els bancs ho són, fàcilment troben aliats.
Les entitats bancàries han actuat, en els últims anys, i molt especialment en els anys de la bombolla immobiliària, mogudes per una desmesurada afició usurària, amb imprudència i fins i tot amb engany. I està demostrat, com deia Aristòtil, que les més grans injustícies són les realitzades per aquells que es regeixen per la desmesura, no pels que són impulsats per la necessitat. I en aquest escenari no podem oblidar la pràctica majoritària dels jutges i tribunals de justícia, lligats per lleis injustes i extemporànies com és la que regula la legislació espanyola de l'execució hipotecària, semblen més oficines recaptatòries de les entitats bancàries que institucions de defensa de la justícia i l'equitat, com ha declarat algun membre de la mateixa carrera judicial. No es pot retardar per més temps una solució al problema, ja no individual sinó social, dels desnonaments. L'immens preu humà que s'està pagant per aquest drama no se'l pot permetre una societat que, com diu la Constitució, propugna com a valors superiors dels seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia i la igualtat. Les administracions i els responsables públics han de passar de ser observadors a ser actors, tot impulsant uns canvis que imposin raonabilitat, justícia i solidaritat.


Ramon Llorente Varela

dimarts, 23 d’octubre de 2012

En resposta a la vostra recomanació d’ofici en relació amb l’expedient 2012/DCG/136-O, em plau informar-lo que, en primer lloc, aquest Ajuntament ja té establert en la seva Ordenança fiscal general l’ajornament i fraccionament de deutes amb un marge de flexibilitat molt ampli.

Pel que fa els casos en què les persones deutores manifestin passar per una situació econòmica delicada, des de fa molts anys, fins i tot des d’abans de la creació de la institució del Defensor de la Ciutadania, en base a informes dels serveis socials municipals que acrediten situacions d’extrema necessitat, s’han practicat excepcions en l’aplicació dels criteris previstos en la normativa, per tal de facilitar al màxim el compliment del pagament. En concret a l’any 2011 s’han atès favorablement 144 casos i des de l’1 de gener d’aquest any 2012, fins a dia d’avui, s’han emès 97 informes favorables per facilitar o resoldre expedients executius de recaptació.

Per altra banda, no s’ha de menystenir que, paral·lelament, des dels mateixos serveis socials municipals es tramiten ajuts d’urgència per atendre el pagament de lloguers, subministraments imprescindibles, despeses de salut, subsistència, consums de la llar, desplaçaments, etc. En concret, al 2011 s’han atorgat 1.314 ajuts i des de l’1 de gener d’aquest any 2012 fins a dia d’avui, 881.

Per raons òbvies, de legalitat tributària, de seguretat jurídica, d’objectivitat, de garantia d’igualtat de tracte i d’interdicció de l’arbitrarietat, la matèria de recaptació, inclosa la d’ajornaments i fraccionaments, ha de ser objecte de regulació i els conceptes regulats han de ser ben determinats i quan es diu “En casos de necessitat acreditada caldrà anar més enllà del que les ordenances o disposicions legals estableixin”, s’ha de definir inequívocament què s’entén per “necessitat acreditada” i què s’entén per “anar més enllà”. Per això seria procedent que, en el cas que es volgués fer, aquests conceptes vinguessin perfectament definits i delimitats a l’Ordenança fiscal municipal que per a la seva aprovació pel Ple de l’Ajuntament requereix el tràmit d’informació pública, per evitar que l’estimació en cada cas concret no quedés a la voluntat d’un funcionari públic, sota pena d’incórrer en arbitrarietat proscrita en la pròpia Constitució (art.9.3).

Cal tenir en compte també que la matèria de recaptació està regulada per la Llei General Tributària, pel Reglament General de Recaptació i per la Ordenança fiscal general de l’Ajuntament i està sotmesa a fiscalització interna i externa, podent donar lloc a responsabilitat comptable de les persones que per acció o omissió contrària a la llei originin menyscabament de cabals, obligant-les a la indemnització dels danys i perjudicis causats.

Per tot el que s’ha exposat, cal agrair la vostra recomanació en la vostra decisió d’ofici, però cal tenir en compte que les “fórmules flexibles” que suggereix ja es vénen aplicant, des de fa temps, pel servei municipal de recaptació amb una relació continuada i eficaç amb els serveis socials municipals.
2012/DCG/136-O
DECISIÓ D’OFICI
En varies ocasions han comparegut a l’Oficina del defensor de la ciutadania persones que manifestaven passar per una delicada situació econòmica, tant personal com familiar, que li feia impossible assumir la reclamació econòmica que li dirigia l’Ajuntament. Lamentablement, cada dia és més freqüent aquesta situació degut a les conseqüències negatives de la crisi econòmica que limita i redueix, escandalosament, la disponibilitat dinerària de molta gent per fer front a pagaments urgents, especialment els sotmesos a terminis curts. Aquesta temàtica s’ha manifestat tant en relació al pagament de subministres imprescindibles com l’aigua, la llum o el gas, com en relació a les taxes i impostos o sancions de l’Ajuntament. Són petits exemples d’un drama que afecta molts dels nostres conciutadans. Hem constatat que en alguna ocasió, per no disposar la persona de 50 euros se li ha fet una muntanya trobar remei per evitar les conseqüències de l’impagament, malgrat que encara per a molts dels que mantenim la feina i disposem d’ingressos pugui semblar impossible que tals situacions es donin entre persones que conviuen al nostre costat.
Hem constatat també que, amb previ informe dels Serveis Socials, l’Ajuntament atorga algun aplaçament, més enllà del que la pròpia normativa preveu. Però és obligació de les administracions públiques, especialment de les més properes a la ciutadania, com l’Ajuntament, remoure els obstacles que impedeixen la igualtat i la llibertat de les persones o que les discrimina. I és més que evident que cada dia hi ha més persones que no disposen de recursos per viure dignament i que necessiten ajuda. En aquest sentit, i en relació al pagament de taxes, impostos o sancions, l’Ajuntament haurà d’actuar amb la màxima prudència, equitat i humanitat en tots aquells casos que, de forma objectiva i acreditada, les persones deutores demanin aplaçaments o fraccionaments. I en casos de necessitat acreditada caldrà anar més enllà del que les ordenances o disposicions legals estableixin. No podem afrontar les conseqüències de la crisi amb remeis previstos i establerts per a circumstàncies distintes.
Son moltes les famílies que no arriben a fi de mes. I certament que l’Ajuntament no pot cobrir ni les necessitats de tota la ciutadania ni suplir la manca de prudència i previsió de moltes persones. Però el que sí que pot fer l’Ajuntament és donar les màximes facilitats a totes aquelles persones que en relació a obligacions de tasses, impostos o sancions es troben sense els recursos necessaris per pagar. I constatada que sigui tal circumstància, caldrà que l’Ajuntament apliqui fórmules flexibles, sigui en forma d’aplaçaments, fraccionaments, sense recàrrecs, prèvia sol·licitud acreditada i justificada objectivament. 

És per tot això, que el defensor de la ciutadania, amb voluntat de contribuir a la millora del funcionament de l’administració municipal i de la vida de la ciutadania gironina, en especial dels més afectats per les conseqüències de la crisi fa la següent
RECOMANACIÓ:
Que en relació a totes aquelles persones deutores de l’Ajuntament per motiu de taxes, impostos o sancions, prescindint de la quantia de l’import, que acreditin situació de necessitat per manca d’ingressos suficients, sigui per falta de recursos o situació familiar d’atur, o d’altres circumstàncies justificatives d’una situació econòmica lamentable, s’estableixi la possibilitat d’ajornar o fraccionar els pagaments amb flexibilitat i terminis assumibles, d’acord amb les possibilitats reals dels afectats, més enllà de les pròpies normatives.
  
Ramon Llorente Varela
Defensor de la ciutadania
Girona, 7 de maig de 2012

dilluns, 22 d’octubre de 2012

CONTRA LA POBRESA

El passat 17 d'octubre, s'ha commemorat el dia internacional per a l'eradicació de la pobresa, que per decisió i acord de les Nacions Unides s'està commemorant des de 1993. El lema o objectiu proposat per al 2012 és: «Posar fi a la violència de la pobresa extrema: promoció de l'empoderament i la consolidació de la pau».
Des de d'Europa i Espanya podríem pensar que la pobresa extrema és un problema propi del tercer món, però ens equivocaríem si no miréssim el nostre entorn més immediat, si tanquéssim el ulls i el cor davant una realitat cada cop més visible i colpidora de persones del nostre bloc, del nostre carrer, del nostre barri, del nostre municipi. Les dramàtiques conseqüències de la crisi s'inicien per la pèrdua del treball, continua, moltes vegades, amb la insuficiència i carència de mitjans econòmics i finalitza amb la impossibilitat de fer front a la hipoteca o el lloguer del pis, que massa sovint comporta un fatídic i desequilibrat procés judicial que posa en qüestió el dret a l'habitatge, que tan clarament proclama l'article 47 de la nostra Constitució i l'article 26 del nostre Estatut.
El panorama que veiem en l'àmbit de carrer, la realitat que colpeja les persones i ensorra somnis i esperances, no és només un problema dels afectats directament, ni és un tema que s'hagi de reduir a un problema privat entre els afectats. És un problema social, econòmic i polític de primer ordre, que ha de moure les consciències, ha d'impulsar al rebel·lió contra l'estatu quo i que reclama compromís i accions urgents de tots, però de forma especial dels poders econòmics i polítics, de les administracions públiques i de les entitats i empreses privades.
Per moltes proclames ideològiques que es facin, per moltes banderes que s'enarborin, per molts paradisos futurs que es prometin, la vida de les persones víctimes de la crisi exigeix actuació decidida i ajuda efectiva ara i aquí. I caldrà recordar i reiterar que la dignitat de les persones ha d'estar per sobre dels interessos econòmics, per sobre dels interessos dels partits polítics, si realment volem una societat en pau i justícia. Els interessos del país dels que tantes persones en parlen, em temo que són simples cortines de fum i teories qüestionables, si oblidem que les persones concretes i individualitzades, amb els seus problemes, les seves angoixes i esperances són la base i essència de qualsevol societat. La pobresa extrema crea exclusió, fomenta la violència i és violència, atempta contra la pau i menysté la dignitat de les persones. Caldrà seguir la lluita contra la pobresa, tot evitant que la vida de les persones quedi hipotecada per la seva situació econòmica i marginada dels drets fonamentals que des de fa anys estem proclamant tots plegats. Hem de reflexionar i hem d'actuar, el problema és de tots.

Ramon Llorente Varela

dilluns, 8 d’octubre de 2012

TRANSPARÈNCIA


Espanya en el seu conjunt, inclosa Catalunya, està a la cua d'Europa en temes de transparència, i és dels pocs països on encara no hi ha una llei que garanteixi l'accés de la ciutadania a la informació, sense traves ni excuses. Si, com s'ha dit, la informació és poder, és comprensible que els que governen, en tots els àmbits, i aquelles organitzacions o institucions que ostenten parcel·les de poder, no siguin favorables a socialitzar la informació i a facilitar la transparència, limitant així el dret de la ciutadania i convertint la democràcia en paper mullat. Si volem una ciutadania participativa i activa, cal que ens replantegem les condicions d'una veritable democràcia. I una condició indispensable és la transparència.
Sense transparència es limita la participació i la mateixa llibertat de les persones, empobrint la democràcia i facilitant corrupteles i fins i tot la corrupció, en benefici de partits polítics i altres organitzacions i en detriment de la ciutadania.
I el compromís per la transparència ha de començar perquè els partits s'apliquin a si mateixos les exigències de la transparència. Al maig de 2011, el grup d'estats contra la corrupció, del Consell d'Europa, indicava l'existència de deficiències i de carències greus respecte a la transparència dels partits polítics espanyols (incloent-hi els autonòmics) pel que fa al seu finançament, tot remarcant la necessitat d'una major informació respecte als préstecs rebuts, les fundacions i empreses vinculades als mateixos, etc.
Si som els ciutadans els que amb els nostres diners (impostos) mantenim i subvencionem els partits polítics, cal que els partits polítics rendeixin comptes a la ciutadania i facin públics els seus ingressos, despeses i fonts de finançament. I el mateix cal dir dels diners públics que subvencionen i mantenen els sindicats. No ha de quedar ni un cèntim, procedent dels impostos abonats per la ciutadania, sense explicació, sense informació i sense justificació. La transparència del diner públic ha de ser total i sense ambigüitats.
Si els partits fossin més transparents i practiquessin en el seu si la democràcia sense adjectius, donaríem un gran pas per millorar el tema de la transparència. Però mentre el poder polític sigui monopoli de les burocràcies de cada partit, mentre no tinguin els ciutadans el dret a elegir els seus representants a través de llistes obertes, i mentre els diputats elegits no hagin de donar comptes davant dels seus electors ni tinguin llibertat de vot, continuarem estant amb una democràcia malaltissa i segrestada.
Caldria un acte de valentia i honestedat per part de tots els que legítimament militen i treballen en els diversos partits perquè aquests perdin la seva opacitat, connectin més amb la ciutadania i garanteixin el dret d'accés a la informació pública. Si realment es vol una democràcia de qualitat, una participació responsable i activa de la ciutadania, i un marc en el qual sigui difícil realitzar actes qualificables de corrupteles o corrupcions, és del tot imprescindible contribuir a la màxima transparència, especialment en el finançament i la gestió de fons públics.


Ramon Llorente Varela



dilluns, 24 de setembre de 2012

L'ECONOMIA FINANCERA I LA POLÍTICA

Es rescata el sistema financer i es tapa amb diner públic la mala gestió i l'avarícia de gestors ineficaços i fins i tot indecents. S'injecten diners públics a les entitats financeres, mentre aquestes, responsables en gran part del desgavell i el desastre econòmic que impera a la nostra societat, es desentenen de persones i famílies, de petits empresaris, emprenedors
i honrats, i de les víctimes que les mateixes entitats financeres han generat. El lamentable viacrucis de tants ciutadans que veuen com, després de perdre el seu lloc de treball, perden el seu habitatge, i queden endeutats de per vida, exigeix un canvi legislatiu urgent per evitar un drama social que fracturi la societat, tot creant marginació i exclusió.
Els entesos parlen de les lleis del mercat, de l'economia financera, de la confiança o desconfiança de les borses, oblidant-se de l'economia real i productiva, i el que és més greu, situant-se al marge de les necessitats de les persones i mostrant-se indiferents a les necessitats socials. D'aquí que contemplem, amb gran sorpresa i greu preocupació, com fins i tot la política de governs i parlaments es posa descaradament al servei dels poderosos facilitant el debilitament de l'ètica social i la destrucció de drets en àmbits tan sensibles com la sanitat, l'educació o el treball. No anem per bon camí, quan observem que el poder polític s'agenolla davant dels poderosos i contribueix resignat a l'empobriment generalitzat de la població i a la marginació de gran nombre dels nostres conciutadans.
Caldria desemmascarar els interessos que hi ha al darrere de l'economia financera i que governs i parlaments, polítics i responsables econòmics, centrin tots els seus esforços en l'impuls del treball productiu real. És incontestable que sense treball es deterioren els drets socials i la dignitat de les persones. I no pot ser que ens resignem o que restem indiferents davant d'aquests drames i que acabem pensant, i fins i tot acceptant, que l'existència i l'increment desbocat de l'atur és natural i inevitable.
No desconec que les preocupacions d'alguns, en aquests moments, són d'altres, i confio que no siguin simples cortines de fum, que contribueixin a desdibuixar les necessitats reals de les persones i a debilitar els seus drets socials. Ja hi ha molts dels nostres conciutadans que no poden arribar a fi de mes, moltíssims que no tenen feina i molts altres que estan a les portes de perdre-la. És urgentíssim donar resposta i solució a problemes tan greus com l'atur, les execucions hipotecàries i els drames vinculats a aquestes xacres, tant en aspectes legals, com administratius o judicials. Com encertadament deien els romans "primum vivere, deinde philosophare", o el que és igual, primer viure, després teoritzar.


Ramon Llorente Varela

divendres, 21 de setembre de 2012

2012/DCG/143
  

DECISIÓ D’OFICI

  
El defensor constata, amb les queixes rebudes, que en l’activitat sancionadora de la Policia Municipal, es dóna una reiterada pràctica en sancionar vehicles que, tot i disposar de targetes de reserva d’estacionament, per minusvalidesa o per circulació i estacionament en el Barri Vell, i tot i exposar-la a la vista de l’agent, aquesta targeta està caducada.

Aquest defensor detecta la possibilitat de greuge en posar en el mateix nivell de sanció, no disposar de la targeta de reserva o tenir-la caducada.

Comparteixo el fet objectiu que si una targeta de reserva d’estacionament està caducada, no és vigent i per tant s’ha de sancionar aquesta infracció. Però crec desproporcionat fer-ho amb el mateix import amb el que es sanciona un ciutadà que no disposa d’aquesta targeta.

Un permís d’estacionament caducat, en principi, i malgrat la deficiència administrativa de no ser vigent, si es mantenen les condicions per les quals es va atorgar, creiem que no pot equiparar-se al fet de no haver tingut mai aquest dret. I és en aquest punt, en la continuïtat de les dades objectives, on crec que radica la diferència i tanmateix el greuge, entre una sanció i l’altre.

És per aquest motiu que formulo d’ofici el següent

SUGGERIMENT:

Atenent el principi d’equitat i proporcionalitat, si el ciutadà o ciutadana titular d’una targeta de reserva d’estacionament, és sancionat per caducitat del document, amb el mateix import i qualificació que la sanció corresponent per no disposar de targeta, i amb posterioritat, demostra que les condicions per les quals se li va concedir continuen essent vigents, es pugui reduir la sanció d’una forma proporcional a la gravetat d’aquest acte, purament administratiu.
2012/DCG/98-O
DECISIÓ D’OFICI
En reiterades ocasions han arribat al Defensor de la ciutadania reclamacions o queixes de persones que al·leguen contra la imposició de sancions en relació al tema de les targetes d’aparcament per a persones amb disminució.
La temàtica és múltiple i variada: en ocasions la sanció s’imposa perquè l’agent fa constar que el que s’exposa al vehicle és una fotocopia, altres vegades perquè la targeta està caducada
Una de les exigències que té qualsevol administració pública, i especialment l’administració municipal, és evitar situacions de dubte o de indefinicions que perjudiquen no només la ciutadania si no els propis funcionaris a l’hora de prendre decisions. En aquest sentit, examinada la problemàtica que deriva de situacions com les expressades en l’apartat anterior, seria convenient adoptar algunes modificacions normatives en les corresponents ordenances municipals per clarificar i definir el que és un mal ús de les targetes de minusvàlid per aparcar i determinar les sancions que d’aquest mal ús es derivin.
És important promoure la responsabilitat de la ciutadania i fer campanyes orientades a que conegui els seus drets, però també les seves obligacions. I és una obligació de tota persona que tingui reconegut, per la seva minusvàlua i limitacions de mobilitat, el dret a disposar de targeta per aparcar, tenir-la actualitzada i portar al vehicle destinat al seu transport la targeta original. També s’ha d’exigir el bon ús de la targeta esmentada per evitar abusos per part de persones no autoritzades ni necessitades i que amb targetes alienes disposen injusta i fraudulentament d’estacionaments o aparcaments als que no hi tenen dret. I no es poden destinar permanentment  policies o agents municipals per vigilar i indagar aquests abusos.
Partint que és la Generalitat l’administració que regula legalment la referida targeta, també és cert que cada municipi en concret pot conformar les seves ordenances municipals a fi de regular amb claredat i precisió tots aquells aspectes que, per protegir a tots aquells que ho necessitin, sancioni adequadament a aquelles persones que facin un ús indegut, abusiu o fraudulent de les referides targetes.
En aquest sentit, partint de l’experiència d’altres municipis, proposaríem que a l’ordenança corresponent es recollissin les següents disposicions:
OBLIGACIONS DE LA PERSONA TITULAR
Article X

Les persones titulars de les targetes d’estacionament estaran obligades a:
· Col·locar l’anvers de la targeta de manera visible en el vehicle que la transporta.




· Saber que l’ús de la targeta és personal i intransferible. No la poden utilitzar els familiars o altres persones si no van acompanyats de la persona titular.
· Utilitzar la targeta original. No es poden fotocopiar o manipular.
· En cas de canvi de localitat, cal comunicar-ho a l’Ajuntament.
· En cas de defunció o altres circumstàncies que en facin perdre el dret, cal lliurar la targeta a l’ens local responsable.
· En cas de pèrdua o robatori de la targeta, cal presentar denúncia a l’ens local responsable, abans de sol·licitar una nova targeta.
· Sol·licitar una única targeta d’una única modalitat.

RÈGIM SANCIONADOR
Article X

El règim sancionador s’aplicarà en el supòsit que es detecti l’ús indegut de la targeta d’aparcament, considerant un mal ús l’incompliment de les obligacions anteriorment exposades.
El règim sancionador consisteix en:

- La primera vegada que es detecti la infracció, un cop advertit el/la titular d’aquest fet, serà objecte d’una sanció econòmica per import de XXX€.
- La reiteració en la infracció abans esmentada, suposarà una sanció per import de XXX€ i la proposta de la retirada de la targeta. 

La utilització de fotocopies o de la targeta d’aparcament per a persones amb discapacitat, en règim de titular no conductor/a donarà lloc a:

- Quan s’utilitzi la targeta sense que la persona titular de la targeta estigui en el vehicle o quan no sigui per acompanyar o recollir a la persona titular, a banda de no sortir efectes per gaudir dels drets establerts, donarà lloc la primera ocasió que es detecti la infracció, a la imposició al/la conductor/a d’una sanció per import de XXX€.
- La reiteració en la infracció abans esmentada, suposarà una sanció per import de XXX €, la proposta de la retirada de la targeta.
Per tot això, entenem adequat i convenient, fer d’ofici la següent
RECOMANACIÓ:
Per tal de no provocar situacions d’indefensió a la ciutadania i al mateix temps perquè l’Ajuntament pugui exercir una bona administració, sobre tot quan ha de sancionar situacions de frau o mal us de la targeta, introduir l’enunciat esmentat anteriorment en el text regulador corresponent, sigui en les ordenances fiscals o en el reglament de circulació. 
Ramon Llorente Varela
Defensor de la ciutadania de Girona

dilluns, 10 de setembre de 2012

MÉS LLENYA CONTRA ELS DÈBILS

O nego que possiblement la voluntat dels nostres governants, en el moment de decidir les reformes laborals últimes, hagi estat facilitar la reactivació econòmica, incrementar les inversions productives i impulsar la creació de llocs de treball. Però la realitat a nivell de carrer és molt distinta d'aquests principis escrits en paper oficial: de moment, ni les reformes del Sr. Zapatero, ni les reformes del Sr. Rajoy han contribuït a crear més llocs de treball ni a impulsar la confiança dels empresaris per invertir. De moment, el drama de l'atur i la contínua pèrdua de protecció social i debilitació dels drets econòmics dels treballadors és el que experimentem a la nostra societat. Més acomiadaments, més precarietat, més indefensió, més desorientació i menys esperança. I és evident que, sense creació de riquesa i de llocs de treball dignes, la societat emmalalteix i posa en entredit la cohesió social i la pròpia existència de l'estat del benestar, que fins fa poc estava en boca de tots. És un drama davant del qual cal reaccionar amb valentia i generositat, i no castigant més els més dèbils.
Acomiadar ja no és gaire obstacle: no hi ha salaris de tramitació des de l'entrada en vigor del Reial Decret Llei 3/2012, s'ha facilitat al màxim poder acomiadar amb la indemnització mínima de 20 dies per any, no només per tenir pèrdues, cosa raonable, sinó també per reducció de beneficis, extrem que considero greument antisocial, especialment amb la que està caient. I no parlem de les reformes del sistema de pensions i seguretat social, que sempre tenen un clar objectiu: pèrdua de drets i rebaixa de les pensions. També cal posar de relleu que les grans institucions de l'Estat que presten i controlen serveis públics, relacionats amb el treball, com ara la Seguretat Social, l'Inem o el Fogasa estan més mediatitzats per l'afany recaptatori de Hisenda que per servir amb eficiència la ciutadania.
Un altre camp de desprotecció dels dèbils, impensable anys enrere, és el judicial. On és el principi de celeritat? On és el compromís d'una bona i eficaç administració al servei de la justícia? Qui persegueix els irresponsables que tanquen empreses sense abonar ni un euro i aboquen als treballadors a cobrar, exclusivament, del Fons de Garantia Salarial? Per què és tan difícil fer pagar als responsables d'entitats i empreses, en casos en els quals aquests s'han lucrat injustificadament i a mans plenes, i deixen els treballadors a la misèria, tot carregant a l'erari públic el pagament de salaris i indemnitzacions? Com es pot entendre que un judici d'invalidesa, d'una persona a la qual se li ha denegat o retirat la pensió per la seguretat social, i queda sense cap ingrés, se li assenyali la data de judici a un any i mig vista?
Aquestes i moltes altres preguntes haurien de fer reaccionar a tots els responsables polítics i judicials, i haurien de ser un revulsiu per adoptar mesures que podessin donar protecció a la justícia i confiança a la ciutadania. No pot ser que quedem abocats a la desesperança, constatant com campa la llei de la selva i del més fort, o dels més defraudadors i antisocials. Els mitjans de què disposa l'Estat, cal que es posin al servei, no de perseguir al dèbil, sinó de fer complir la llei, emparar la justícia i evitar el frau i les corruptel·les, oferint protecció i confiança a la ciutadania.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 30 de juliol de 2012

CIVISME

Amb motiu de fets i comportaments incívics d'uns pocs, però que com tot el que altera la convivència és cridaner i a més sol magnificar-se pels mitjans de comunicació, molts municipis han promulgat ordenances específiques sobre civisme, o millor dit, per lluitar contra l'incivisme.
La convivència i l'exercici dels drets no sempre discorren per camins sense problemes ni discrepàncies. Tota mena de relacions personals i socials, sovint, impliquen discordances, desacords i tensions, per contraposició de legítims interessos i de maneres i formes d'actuar i pensar diferents. Però aquesta realitat, quan s'afronta amb sinceritat i diàleg, comporta solucions raonables i beneficioses per al bé comú.
Però la vida diària posa en relleu que no sempre s'imposen el sentit comú, ni l'educació ni el respecte, especialment quan hi ha actuacions col·lectives o de grups, o simplement de persones que perden el control, volent fer passar la seva contra tot i contra tots. També, i tots ho podem constatar pels nostres carrers i places, hi ha alguns ciutadans i ciutadanes que, sense respecte ni consideració de cap mena per a la resta de la ciutadania, fan cas omís de les normes bàsiques que comporta la la vida en comú.
El fet que un ajuntament tiri endavant la confecció i aplicació d'una normativa específica sobre civisme, pot analitzar-se des de distintes òptiques i posicions. Aquestes normatives tenen una clara finalitat: combatre actituds i comportaments incívics, que perjudiquen el bé comú i els drets col·lectius, i en aquest sentit, per a les persones de bé, per a la bona gent, més que una preocupació o una incomoditat, han de ser una eina més de defensa dels seus drets i una orientació eficient per a una actuació eficaç i positiva de la policia. Quan el respecte, la consideració i la solidaritat presideixen la convivència entre les persones, sobren totes les normes, però quan l'incivisme, l'egoisme insolidari i la llei de la selva fan la seva aparició, les normes son imprescindibles i necessàries.
La finalitat última de tota norma, i per tant de qualsevol ordenança municipal, ha de ser facilitar la vida a la ciutadania des de la necessitat d'ordenar la convivència, distribuir les càrregues, i impulsar un civisme responsable, que inclou necessàriament fruir d'uns drets però també complir uns deures en la comunitat on vivim. Quan vivim en societat, no tot s'hi val. Decisions, comportaments i actituds que no respectin els drets fonamentals, representats bàsicament pels drets humans, que no tinguin com a base el respecte als drets aliens, a les persones sense distinció, s'han de denunciar i s'han de recriminar.
Certament que el que cal és impulsar plantejaments positius, afavorir el civisme, promoure el respecte a les persones i els comportaments fraternals i solidaris. Però també cal perseguir les actituds i els comportaments antisocials i incívics. La societat no pot quedar en mans dels que més força tenen, dels que més violència practiquen o dels que més cridòria produeixen.
Cal reflexió crítica sobre el model de societat i de ciutadania que volem. I el civisme és peça clau, que ens engloba i ens implica a tots, si volem una ciutat més còmoda i vivible.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 16 de juliol de 2012

LA GRATUÏTAT

Ara més que mai cal prendre consciència que quan demanem la gratuïtat de qualsevol servei, prestació, actuació o obra, hauríem de saber apreciar el valor i el cost que per a la societat implica. De temps immemorial s'ha sentit a dir, especialment a les nostres latituds llatines, que el comú no és de ningú, amb referència que el que és públic i gratis no requereix la nostra atenció ni cura. Greu error, que deriva i es basa en la ignorància de l'essència de la convivència i la vida en comú. La corresponsabilitat de tots és imprescindible per valorar i estimar el que és de tots i ens afavoreix a tots. Poder disposar gratis d'algunes coses o serveis no vol dir que no tinguin un cost i un valor important.
Sempre hem escoltat dir que tot allò que no ens costa guanyar no solem apreciar-ho. Malauradament, la cultura del bé comú, la defensa de tot el que és públic, mai ha tingut un arrelament potent entre nosaltres. L'individualisme esterilitzant i l'egoisme insolidari són enemics de tot el que sona a comú i públic. I fins i tot, sembla que des de les administracions públiques es desconfiï, en aquests temps de turbulències econòmiques i ètiques, del que és públic. Es lloa, desvergonyidament, la gestió privada de determinats serveis públics, es desconfia dels servidors públics, i es proclama l'eficiència d'aquests serveis quan estan en mans privades.
No podem admetre el descrèdit de tot el que és públic, no podem consentir el desballestament del que és comú, no podem restar impassibles davant decisions i proclames contra la gratuïtat de determinats serveis. Caldrà cultivar i fomentar el compromís i la cultura del que és públic, del que és de tots. Tots hi hem contribuir, tots hem de cuidar el que és de tots, tots hem de ser responsables d'allò que tenim al nostre abast, perquè tots hem de ser protagonistes de la nostra societat. Els nostres carrers, les nostres places, les instal·lacions públiques, el mobiliari urbà, l'enllumenat públic, la sanitat pública, l'escola pública, el transport públic, les universitats públiques, el servei públic de justícia, els funcionaris públics, etc. són inversions importantíssimes que cal cuidar, cal mimar, cal respectar i cal valorar. La seva gratuïtat o semigratuïtat, no els resta valor, més aviat incrementa el seu valor des de l'òptica de la solidaritat i la fraternitat, que cohesionen i donen sentit a la vida en comú, constituint un mitjà eficient de redistribució de la riquesa, que generem entre tots, un instrument a favor de la inclusió social i contra la discriminació, i una garantia de servei per a tothom, prescindint del seu origen, la seva extracció social o la seva situació econòmica.
Com diu l'article 29 de la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, ja que aquesta és la que li garanteix el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat. Gratis no vol dir que no tingui un cost econòmic, tot i que no ho paguem individualment. A la societat, als nostres ajuntaments, a les nostres administracions, a tota la ciutadania, els serveis públics, els béns públics, el patrimoni comú, des dels carrers a les escoles i universitats, des de la sanitat als serveis policials, des del mobiliari urbà fins a les biblioteques, etc. ens costen molts i molts diners. N'hem de prendre consciència i hem de col·laborar perquè la cultura del que és públic i es comú és un tresor que no podem vendre ni malmetre. Tots hem de contribuir, perquè tots tenim deures envers la comunitat, sigui la comunitat de veïns, el barri, el municipi...


Ramon Llorente Varela

dimecres, 11 de juliol de 2012

EL DEFENSOR DE GIRONA AL PROGRAMA "AQUÍ PARLEM"

http://www.rtve.es/alacarta/videos/aqui-parlem/aqui-parlem-les-queixes-reben-els-sindics/1456799/

EL DEFENSOR INTERVÉ EN LA PROBLEMÀTICA DE L'OCI NOCTURN

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/557928-veins-de-figuerola-en-peu-de-guerra-per-la-fressa-de-nit.html

REPINTEN EL PARKING DE LA COPA

http://www.diaridegirona.cat/girona/2012/07/10/repinten-places-aparcar-copa-despres-recomanacio-del-defensor/571323.html
DECISIÓ D’OFICI
Han estat diversos els ciutadans que s’han dirigit al defensor per exposar la seva queixa, les seves preocupacions i disconformitat amb l’estat de manca de senyalització precisa pel que fa als espais del costat del Pont de Pedret i que son utilitzats, diàriament, com a aparcament, i per la suposada falta de coherència i unitat de criteri de la Policia Municipal, a l’hora d’imposar multes.
Vist que el criteri general, expressat en diverses ocasions per part dels responsables de la via pública del nostre Ajuntament, és que només es pot aparcar en  els espais  senyalitzats expressament com a espais d’aparcament.
Vist que l’aleatorietat amb que s’exerceix el control i la vigilància d’espais com el que a l’inici hem citat, l’adjacent al Pont de Pedret, desconcerta la ciutadania i genera greuges comparatius, que s’interpreten com si les normes no fossin iguals per a tothom (hi ha dies que es posen multes i d’altres que no, hi ha agents que son estrictes i d’altres que mostren una major flexibilitat, hi ha vehicles sancionats i d’altres no...)
Considerant que és obligació de l’Ajuntament ordenar els espais públics, senyalitzar-los adequadament, d’acord amb les finalitats a que es destinen, i procurar que es respectin els usos a que estan destinats, i facilitar a la ciutadania el coneixement de la corresponent informació.
Considerant que molta de la problemàtica que ve originant-se a l’entorn de l’espai utilitzat com a aparcament al costat del Pont de Pedret, necessita d’una millor reorganització i informació, per facilitar a la ciutadania el seu ús correcte i a la vegada facilitar la tasca de la mateixa Policia Municipal, formulem d’ofici la següent
RECOMANACIÓ:
Que s’adoptin les mesures correctores oportunes i necessàries, com seria procedir a una correcta i visible senyalització i adequació de l’espai adjacent al Pont de Pedret, col·locant senyalització horitzontal i vertical per tal de facilitar la informació a la ciutadania, pel que fa a la possibilitat d’estacionament i també la tasca de control i sanció de la mateixa Policia Municipal.

Ramon Llorente Varela
Defensor de la Ciutadania de Girona
Girona, 23 de novembre de 2011

dilluns, 2 de juliol de 2012

JUSTÍCIA I TRIBUNALS

Tribunals, jutges i magistrats són els òrgans, unipersonals o col·legiats, que tenen com a responsabilitat, finalitat i tasca impartir justícia, o dit d´una manera més ajustada a la realitat, i no tan utòpica, donar solució legal als casos i problemes que se li plantegen per part dels justiciables o de la ciutadania. I no dic res d´estrany ni novedós en afirmar que no sempre van de la mà la llei i la justícia, i menys encara algunes sentències amb el sentit de justícia que qualsevol persona de be pot entendre. El laberint de normes processals, l´excés de burocràcia, la conversió de persones en simples expedients, el distanciament, en moltes ocasions, jutjadors de la mateixa realitat i dels justiciables, que fa que s´arribi a consagrar com a veritat formal inatacable la lamentable dita de que «lo que no está en los autos no está en el mundo», fan del món judicial un espai estrany, temible i insegur.
A això se li suma que cada jutge, amb la seva personalitat, ideologia i ètica, emparat en la seva independència i criteri, aplica i interpreta la norma a la seva manera, realitat que contradiu el principi fonamental de que tots els ciutadans són iguals davant la llei. I exemples de decisions judicials contradictòries, resolent casos idèntics, solen haver-hi amb bastant sovint.
Un altre problema addicional que pesa sobre les estructures judicials, en especial sobre les altes instàncies com el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, i que baixa fins als presidents de les audiències provincials, són les interferències polítiques que malmeten i desacrediten el sagrat principi de la independència judicial. Quan les cadires i els càrrecs depenen més del protector polític de torn que de l´historial de compromís, la competència professional i el servei a favor de la justícia i de la ciutadania és que el sistema està corromput i no és exemplaritzant.
Per impartir justícia cal tenir les mans netes, el cor tendre i la ment lliure, a més d´una gran preparació i experiència professional i uns profunds compromisos ètics envers la veritat i la justícia. La ciutadania té dret a un servei públic de justícia eficient, ràpid, creïble, amb independència dels poders polítics, fàctics, econòmics... L´última enquesta del CIS posa de relleu que el 60 per cent de la població espanyola té poca o molt poca confiança en els jutges i el funcionament de la justícia. És una dada que ens ha de fer reflexionar a tots.
I per acabar, un fet per mostra. A una persona a la qual la Seguretat Social li ha denegat qualsevol pensió d´invalidesa, després de fer l´oportuna reclamació, ha presentat demanda al jutjat social: el judici li han senyalat per a l´octubre de 2013. De què haurà de viure, sense cap tipus de prestació, fins llavors? És un problema de les lleis, però no deixa de ser també un greu problema judicial.
I d´excuses se´n poden donar moltes, però la gent necessita i vol solucions eficients i ràpides. I en casos com aquest, la confiança en els tribunals cada cop es deteriora més. Calen revulsius, treball i no excuses.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 18 de juny de 2012

ECONOMIA I DRETS SOCIALS

Moltes vegades partir del més senzill i obvi, a més de necessari i saludable, és veritablement revolucionari. Pensava que l'economia era l'art de coordinar i combinar coneixements, inversió i treball per obtenir béns i satisfer o cobrir les necessitats naturals de les persones. I les necessitats bàsiques són modestes: aliments, vestit, habitatge, i podem afegir educació i salut. Després es pot parlar de les necessitats culturals, les de transport, d'oci, etc.
La paraula economia prové del grec, oikos (casa) i nomos (ordre,norma) i en realitat es refereix a la recta i ordenada administració d'una casa, d'una família. La societat, talment com una família, ha d'administrar rectament els recursos de què disposa amb l'objectiu fonamental de cobrir les necessitats dels seus integrants. Sabem que els recursos són escassos i els béns de què disposem no sempre són suficients. I aquí entra el paper de la política com a garantia de coordinació i de vetlla pel bé comú, des de la prudència, tot fixant prioritats i assignant amb eficiència els recursos disponibles.
Les empreses transformen els recursos naturals i creen productes o serveis per cobrir les necessitats de les persones, o almenys això hauríem d'esperar de les entitats econòmiques. Però per una desviació dramàtica de l'objectiu essencial, que seria satisfer les necessitats naturals, tant individuals com col·lectives, ha impulsat individus i societats a crear i multiplicar necessitats artificials per l'afany de lucre, l'avarícia i la submissió de tot i de tots al deu diner, i la sacralització del benefici individual. I aquest erroni plantejament converteix les persones en mers subjectes de consum, donant valor a la persona en funció de la seva capacitat de consumir. I davant la inhibició, la neutralitat o l'absència dels poders públics, fent abdicar la política davant els interessos econòmics s'està deixant la societat indefensa, desprotegida i desconcertada.
No s'han de confondre els capricis o els desitjos amb necessitats. Viure d'acord amb les necessitats naturals és fàcil, però viure esclau de necessitats supèrflues és insostenible i causa segura d'infelicitat. I en temps d'obligada i necessària austeritat hem de recuperar els valors essencials del treball ben fet, la generositat, la solidaritat, la senzillesa. I els responsables polítics han de ser valents per recordar que l'economia té una funció social, i han de saber fixar prioritats per donar satisfacció a les necessitats essencials de la ciutadania i per administrar de forma prudent i eficient els recursos disponibles. S'ha dit i repetit moltes vegades, però cal insistir-hi: l'economia ha d'estar al servei de les persones i no a la inversa. I els drets socials, que amb molt de sofriment i sacrificis, s'han anat aconseguint no poden quedar sotmesos als interessos dels mercats, obviant tota exigència ètica, per manca de valentia política o desorientació dels que ostenten el poder.

Ramon Llorente Varela

dimarts, 5 de juny de 2012

SILENCIATS I ATEMORITS

Aquesta és la panoràmica social de molts ciutadans afectats per disfuncions i problemes, originats per manca d'eficiència i eficàcia d'institucions i organismes públics, que per comoditat, per rutina més pròpia de la burocràcia que de l'exigència del servei públic que presten, o per desídia o indiferència respecte als problemes reals de la gent, retarden o es desentenen de les possibles solucions o decisions que caldria adoptar. Molts ciutadans, davant la selva d'organismes administratius, siguin de caire judicial o polític, desorientats davant la insensibilitat de les burocràcies corresponents, opten pel silenci, a causa del temor, la desconfiança i la desprotecció. Hi ha canvis que no impliquen despesa econòmica, que només necessiten d'una cultura bàsica del que és un servei públic i d'un compromís ètic per cercar el benestar dels nostres conciutadans des del tracte amable i la voluntat de ser justos.
Ja n'hi prou de donar una importància sacrosanta a les formalitats i oblidar-se del respecte fonamental a la dignitat de les persones. Ja n'hi prou de considerar, des de les esferes de poder, que la ciutadania i els ciutadans en particular es mouen només per interessos egoistes i mesquins, sembrant la sospita sobre les seves actuacions i reclamacions, com si sempre volguessin mentir, com si sempre busquessin beneficis que no els pertoquen, com si sempre fossin culpables de la seva situació.
I la realitat que es posa de relleu en les petites històries de ciutadans anònims, que lluiten contra els gegants del poder burocràtic per defensar la seva petita parcel·la de dignitat i justícia, posen de relleu que fallen moltes coses i que no hi ha mecanismes eficients per frenar i eliminar la indiferència o l'abús de poder, que impedeixen donar resposta o solució a molts problemes.
Alguns exemples, per patentitzar els problemes abans esmentats: ciutadans que passen un calvari abans no obtenen la designa d'advocat d'ofici, perquè algun funcionari o responsable judicial creu que no fa falta tal designa, especialment en casos d'execució hipotecària, manifestant a l'interessat que això no servirà per a res. Acomiadaments per causes econòmiques o judicis d'invalidesa, que depenent del jutjat on toquen, sembla que d'entrada estiguin abocats irremissiblement al fracàs, negligint el sagrat compromís de fer justícia. Actuacions de mútues patronals i organismes controladors de baixes i altes, que contradient, en ocasions, el criteri dels metges de capçalera i dels mateixos especialistes de la sanitat pública, sense més prova ni examen de l'afectat/da que fer-li aixecar els braços i flexionar les cames, expedeixen altes o deneguen invalideses a la lleugera, emparats en la burocràcia i per raons més econòmiques que mèdiques, amb greu infracció de l'ètica professional i del jurament hipocràtic. És moment de trencar amb el silenci còmplice i el temor estèril. La lluita per la dignitat i la justícia, per l'ètica i la transparència ha de ser permanent.


Ramon Llorente Varela