dijous, 7 març de 2013

Decisió relativa a sanció de circulació per us de telefonia mòbil

DECISIÓ 

En data 7 de juny de 2012, acut a l’Oficina del Defensor de la Ciutadania el senyor JRR i presenta una queixa contra una sanció de 200 euros i la pèrdua de 4 punts del carnet de conduir.

Reclamat l’expedient administratiu, es constata que el ciutadà queixant ha seguit els tràmits reglamentaris, va fer les necessàries al·legacions, de les que no va rebre contesta, i finalment ha rebut la notificació de la via de constrenyiment.

Les dades que figuren a la butlleta de sanció, la número 50348647, i el criteri de l’agent sancionador, són les següents: Lloc, dia i hora: Avinguda Sant Narcís / Avinguda Santa Eugènia, el dia 9 d’agost de 2011, a les 18,20 hores. Fets denunciats: conduir utilitzant dispositius de telefonia mòbil, navegadors o qualsevol altre sistema de comunicació que requereixi intervenció manual del conductor.

Vis que el ciutadà sancionat al·lega que portava dos mòbils al bolso, tancat amb cremallera, i així li va fer veure a l’agent sancionador, tot demanant-li que comprovés que ell no havia rebut ni enviat cap trucada i que era impossible que hagués vist que telefonava, perquè no li hauria donat temps d’obrir i tancar el bolso. Vist així mateix que, al no fer-li cas l’agent en qüestió, el ciutadà es va pesonar al carrer Bacià amb la voluntat de parlar i exposar el cas a algun comandament policial, però que va haver de marxar sense poder-ho fer, després d’esperar més d’una hora i mitja.

Considerant que la pressumpció de veracitat de que gaudeixen els agents no es pot convertir en una dada irrefutable o insalvable, malgrat que els tribunals, sovint, aplicant de forma rutinària i acrítica tal presumpció solen deixar en la indefensió molts ciutadans, que són considerats més aviat sota el prisma de la culpabilitat que de la innocència, des de la nostra responsabilitat, i fent honor a la confiança que el Ple de l’Ajuntament i la ciutadania han disposat en la figura i funcions del Defensor, tenim l’obligació d’analitzar i estudiar tots els fets i les circumstàncies amb l’únic objectiu de prendre una decisió justa, raonable i respectuosa amb la realitat, considerant la legalitat però també l’equitat.
  
Considerant la doctrina del Tribunal Constitucional respecte a procediments sancionadors: “En el marco del pronunciamiento administrativo sancionador está garantizado el derecho a no sufrir sanción que no tenga fundamento en una previa actividad probatoria sobre la cual el órgano competente pueda fundamentar un juicio razonable de culpabilidad”. També hi ha doctrina de tribunals superiors de justícia, com per exemple la del T.S.J. de Madrid, en sentència de 20 de març de 1996 que indica: “... hay infracciones, en las que son perfectamente fáciles otras pruebas. En estos casos, teniendo en cuenta lo dispuesto en el artículo 1248 del Código Civil, ha de negarse el carácter de prueba plena a la sola declaración (ratificación) de un agente...”.

Considerant que els agents municipals, com a persones que són, no estan immunitzades contra l’error, i que no sempre les intuïcions momentànies es corresponen amb la realitat objectiva. Considerant així mateix que en casos com el que ens ocupa, era fàcilment comprovable deixar constància del que indicava el ciutadà respecte els mòbils que duia en el seu bolso. Considerant que el mateix ciutadà va acudir a la seu de la Policia Municipal per protestar i al·legar respecte al que li havia passat amb l’agent sancionador. Considerant que la presumpció de veracitat dels agents no es pot convertir en presumpció de culpabilitat de la ciutadania, sense indicis probatoris suficients o obviant proves atendibles, com és el cas de ciutadà queixant.

A tenor de tots aquests fets i arguments, el Defensor de la Ciutadania fa la següent RECOMANACIÓ:

Que es deixi sense efecte i s’anul·li la sanció imposada al ciutadà JRR, amb totes les conseqüències legals pertinents, així com l’anul·lació de la retirada dels punts del carnet de conduir, per existir dades objectives raonables que l’apreciació feta per l’agent sancionador no es correspon a la realitat, extrem que fàcilment hagués pogut comprovar el mateix agent si hagués accedit a la petició del sancionat d’examinar el seu bolso i els corresponents telèfons mòbils.

RESPOSTA de l'Ajuntament: en aquesta ocasió s'ha acceptat la Recomanació del defensor.

diumenge, 24 febrer de 2013

ÈTICA PÚBLICA/ MORAL PRIVADA

Estem vivint un veritable tsunami de notícies, rumors i escàndols relacionats amb la disbauxa, la corrupció, l'enriquiment i el descontrol i malversació de diners públics per part de personatges vinculats a partits polítics, institucions diverses i àmbits de poder, des d'ajuntaments fins a les més altes instàncies de l'Estat. La justificada indignació de la ciutadania ja és indescriptible, i la desconfiança en els polítics, en els partits i en totes les instàncies de poder s'ha incrementat de forma galopant fins a extrems molt preocupants i imprevisibles. El be comú i l'interès general sembla que estiguin absents de les agendes de molts dels que tenen confiada la gestió i el control del diner públic, per manca de la imprescindible transparència, l'existència de privilegis.
La manca d'ètica i de responsabilitat social d'alguns individus, emparats en la ineficàcia de controls administratius, la lentitud judicial i el silenci còmplice de companys de feina o de camí, fan possible la corrupció. Sense celeritat en la persecució d'actuacions irregulars i l'adopció de mesures exemplars davant d'imputacions greus, la societat queda perplexa, desprotegida, i abocada a la desconfiança, al contemplar com persones sobre les quals recauen sospites fonamentades, o fins i tot imputacions penals, no només no dimiteixen sinó que són premiades pels seus partits. Hauríem de convenir que totes les persones que ocupen càrrecs públics, per elecció o designació, haurien de tenir un comportament honest, ètic i intatxable. Les responsabilitats i funcions públiques no es poden exercir sense un seriós compromís ètic i una voluntat de servei insubornable. I hi haurien d'accedir persones de contrastada trajectòria d'honestedat i integritat, de comprovat historial de treball en una professió o ofici i de reconeguda solvència en capacitat i mèrit. L'exemplaritat dels que representen i defensen les persones ha de ser una exigència absoluta.
Una societat com la que tenim, en què el frau i la corrupció són un problema de primer ordre, l'hem creat i la mantenim entre tots. Hem fet la vista grossa i fins i tot hem aplaudit actuacions incíviques i delictives de personatges i persones que es vantaven de saltar-se la llei i d'enriquir-se meteòricament. Ara, volem i exigim ètica a l'esfera pública, i ho hem de fer amb contundència i sense contemplacions. Però, a individualment, en el terreny familiar, i en tots els àmbits de la relació social, actuem i ens comportem èticament i moralment? Com és possible que es comprin tants detectors de radars, per poder burlar la llei? Com és que molts pares es mostren satisfets quan els fills obtenen bones notes, malgrat que hagi estat copiant? Com és que admetem sense gaire problema que algú estafi hisenda? Per què els interessos individuals, sovint, se situen per sobre dels interessos públics, sense cap retret? Per què ens evadim i apartem, majoritàriament, del que és comú i públic?
El canvi de la societat, el seu progrés i la seva millora, només seran possibles si els valors ètics son assumits individualment i col·lectivament, i també de forma exemplar per part de tots els responsables públics. Hem de canviar moltes estructures, hem de millorar moltes coses, però també ens hem de comprometre a millorar-nos a nosaltres mateixos. Una societat més fraternal i justa no és possible sense ètica pública i ètica privada.


Ramon Llorente Varela

diumenge, 27 gener de 2013

CORRUPTORS I CORROMPUTS

El degoteig persistent de casos de corrupció està creant un preocupant clima de desprestigi i d'indignació contra la política i els polítics. Només cal fer una ullada a les xarxes socials, escoltar les notícies o sentir les tertúlies, o simplement parar l'orella pels carrers i mercats. No s'ha de generalitzar, però quan les actuacions irregulars o fraudulentes d'algunes persones sovintegen i s'escampen a quasi totes les administracions i organitzacions, cal concloure que socialment tenim un gravíssim problema. En una situació d'emergència social pel que fa a les necessitats econòmiques de milers de famílies i persones, és més que indignant constatar que personatges sense escrúpols ni ètica aprofiten la seva influència política i els seus contactes amb el poder per enriquir-se o fer negocis opacs i immorals.
Sovint salten a les planes dels diaris i els informatius els noms dels "presumptes" delinqüents polítics corromputs. I les seves organitzacions o partits solen tenir una actitud poc decidida i compromesa, sempre restant a l'espera de la decisió dels jutges i de l'aplicació de les lleis. Ignoren que quan es tracta d'influències en les esferes públiques o de la gestió del diner dels ciutadans, caldria actuar amb celeritat i contundència. És hora de promoure la màxima transparència i de foragitar de la vida pública personatges sense moral ni ètica, sense ideals i sense més ofici que viure de l'erari públic. Cal limitar mandats, cal revitalitzar el compromís pel que és comú, cal rearmar èticament totes les organitzacions i institucions socials, cal impulsar la transparència i la participació efectiva. No podem assistir indiferents i desanimats a tants espectacles de corrupció. Volem realment una altra societat?
Cal parlar també dels corruptors, amagats sempre darrere les bardisses, emparats i assessorats sovint per experts en enginyeria societària, però amatents a fer negocis, cometre fraus i obtenir beneficis sense més esforç ni aportació que comprar voluntats dels que ostenten poder o gestionen interessos públics. Quants diners públics han anat a parar, indecentment, a mans d'aquests personatges sinistres? Tots hem sentit parlar dels famosos "aconseguidors", personatges que pul·lulen al voltant dels centres de poder i que són peces clau en les trames de corrupció i frau que han anat apareixent d'un extrem a l'altre de la geografia espanyola i que han infectat la vida pública. Són personatges que coneixen les lleis i les diverses instàncies administratives, però que viuen al marge de la justícia. I això cal que canviï amb urgència. Sense transparència ni ètica, els corruptors i corromputs fan que la corrupció, amb la complicitat d'uns, el silenci d'altres i la tebiesa de molts, campi escandalosament. Per força ens hem d'indignar. S'han de trencar silencis i complicitats i s'hauria de restituir tot el que indecentment s'hagi sostret de l'erari públic, tant pels corruptors com pels corromputs.


Ramon Llorente Varela

dilluns, 14 gener de 2013

LEGAL, Sí, PERÒ IMMORAL TAMBÉ

En una situació i unes circumstàncies on tantes persones i famílies sofreixen les conseqüències dramàtiques d'un atur desbocat i el drama de no disposar del mínim vital, o quan milers de famílies perden fins i tot el seu habitatge, l'exemplaritat dels que ocupen responsabilitats públiques tant en l'àmbit polític com el judicial és inajornable i imprescindible. La sensibilització de la ciutadania respecte als temes relacionats amb la vida pública i la gestió del diner públic, cansada de tripijocs, componendes i pactes, exigeix canvis, transparència i honestedat. El desprestigi de la política i dels polítics i la desconfiança respecte a les instàncies judicials són un gravíssim problema per a qualsevol societat, que cal afrontar amb seriositat. I calen canvis radicals, des d'un compromís ètic i una regeneració moral que ha d'anar des del càrrec o responsabilitat més alta fins al lloc de treball més senzill i humil.
Dos exemples posen de relleu part del que estic dient: el primer és el pacte fet entre les parts del cas Treball o Pallerols. Som molts els que no acabem d'entendre, ni podem admetre justificacions de tipus legalista o formal, que un procés penal de corrupció, malversació de diners públics, frau i falsedat documental hagi tardat 14 anys per arribar a la vista oral. I que essent un delicte tan greu, i tan reprovable socialment, hagi finalitzat amb un pacte entre les parts i el fiscal, que ha comportat que cap dels responsables hagi d'ingressar a presó. Sembla que la societat no està suficientment protegida, sigui perquè les normes no són prou justes o perquè els responsables d'aplicar-les les interpreten contra el sentir popular.
Un altre exemple està relacionat amb el dret laboral. La ciutadania, que pateix dia a dia el drama d'acomiadaments col·lectius i individuals, que contempla impotent el desmantellament de l'estat del benestar, que veu com s'incrementa la pobresa i creixen les desigualtats, observa atònita i incrèdula com, legalment, empreses que no tenen pèrdues, sinó que tenen beneficis, poden acomiadar i acomiaden, de forma fàcil i barata, per motius econòmics o organitzatius, privant els treballadors del dret al treball i dels mitjans de vida imprescindibles que els proporcionava la seva ocupació.
Tant el pacte amb el fiscal, en l'ordre penal, com l'acomiadament confirmat per un jutjat social reuneixen la condició d'atenir-se a la legalitat, i haurem de convenir que són legals. Però això no és obstacle perquè a la vista de les circumstàncies econòmiques i socials tan greus que estem vivint qualifiquem d'immorals, tant el pacte que evita la possibilitat de condemnes exemplars contra defraudadors de diners públics, com els acomiadaments per causes econòmiques o organitzatives d'empreses que tenen beneficis, tot i que el citat acomiadament sigui validat per una sentència. Hi ha coses que repugnen el sentit comú i són un atemptat contra el sentit de la justícia. Com deia Aristòtil, els danys injustos fets en nom de la llei no desacrediten la llei, sinó a l'encarregat d'aplicar-la. Les coses no poden seguir així. Les normes i les lleis han de tendir a crear i difondre la justícia, i no a impedir-la, i els que l'apliquen tenen molta responsabilitat. Serà imprescindible una revolució?


Ramon Llorente Varela